¡España libre! de Albert Camus
 
Ferran Aisa

 

(Coberta llibre A. Camus)

L’editorial madrilenya “la linterna sorda” ha editat recentment dos llibres dedicats als articles de premsa publicats els anys quaranta i cinquanta del segle passat per l’escriptor Albert Camus (1913-1960). El primer porta per títol La sangre de la libertad que recull sobretot els escrits del periòdic Combat i el segon titulat ¡España Libre! inclou articles publicats a CNT, Combat, L’Express, etc., entrevistes i diversos discursos pronunciats en actes organitzats per entitats republicanes i llibertàries de l’exili espanyol. Aquest mateix títol ¡España Libre! ja havia estat editat a Mèxic l’any 1966 por Editores Mexicanos Unidos S.A., amb la recopilació i traducció dels articles per Juan Manuel Molina, el qual al pròleg manifestava: <<Con la muerte de Albert Camus tenemos la sensación que el mundo ha quedado huérfano.>> 
Camus s’havia erigit en el gran intel·lectual defensor dels desfavorits i dels vençuts i amb les seves obres aportava llum a tots aquells que havien patit les conseqüències de les guerres i de les cruels repressions que seguiren tant a l’Espanya franquista com a l’Europa hitleriana. Camus que considerava la llibertat com la seva única pàtria alçava la veu per defensar els oprimits. La nova edició d’aquest magnífic llibre d’articles d’Albert Camus ha estat revisat per la néta de Juan Manuel Molina, Dalia Álvarez Molina, la qual ha comptat amb l’excel·lent col·laboració d’estudiosos de l’obra del Premi Nobel, Ana Muiña i Agustín Villalba. L’actual edició supera a l’anterior de 1966 en el número d’articles i parlaments recuperats, en els quals vèiem com el pensament de Camus es posa al servei no dels que escriuen triomfalment la història sinó dels que la pateixen. La seva veu rebel s’aixeca contra la llosa del poder tant de les dictadures de tota mena com de les falses democràcies. 
Albert Camus participa activament a actes culturals, ofereix conferències i pren la paraula en mítings a favor de l’Espanya republicana. El novembre de 1955 és un dels ponents a l’acte dedicat al 350 aniversari del Quixot de Cervantes, el qual és organitzat per el Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Camus diu: <<Puede ser que ese día en que según las sentencias desconcertantes de Don Quijote “la pala y la azada se unirán con la caballería andante”, los perseguidos y los exiliados se reunirán al fin, y el sueño azorado y febril de la vida se transfigurará en una realidad deifinitiva que Cervantes y su pueblo han inventado y nos ha legado para que nosotros  la defendamos, incansablemente, hasta que la Historia  y los hombres se decidan a reconocerla y saludarla.>> 
Albert Camus, que sentia España com la seva pròpia terra, coneixia amplament les aspiracions llibertàries del poble espanyol, l’any 1944, a CNT, escriu: <<Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real.>> L’actual edició d’¡España Libre! és realment una important aportació a la bibliografia en espanyol de l’obra d’Albert Camus, el qual, en una entrevista publicada a l’Espagne Republicaine, afirmà: <<La libertad ha de ser para todos o para nadie. Cada vez que en cualquier parte del mundo se le carga a un hombre de cadenas, nos sentimos nosotros un poco encadenados.>>


Ferran Aisa-Pàmpols, 
(Solidaridad Obrera, núm. 57, 7 de novembre de 2014)
   

(Coberta llibre J. AisaO

JOAQUÍN AISA RALUY, MILICIANO DE LA LIBERTAD

 
FERRAN AISA

                                         Nosotros llevamos un mundo nuevo en
                                           nuestros corazones.
                                                                    Buenaventura Durruti

Joaquín Aisa Raluy nació en Barcelona el 12 de julio de 1917, en la calle Fonollar, 30, situada en pleno casco viejo de la ciudad, entre las calles Carders y Més Baix de Sant Pere. Era el tercer hijo de una familia obrera, Cesáreo (que fue guardia de asalto de la República), Maria i Prudencia eran sus hermanos. Sus padres eran Cesáreo Aisa Junquera, nacido en Zaragoza el año 1883, y Joaquina Raluy Obea, nacida en Nachá (Huesca), un pueblo de la Baja Ribagorza en la franja calano-aragonesa. Como tantas familias aragonesas y de otras latitudes españolas habían llegado inmigrados a Barcelona con la intención de encontrar trabajo en la industria y, por ende, sustento para sus familias. Cesáreo trabajaba de estibador en el puerto, y, como la mayoría de los obreros de esos años, se afilió a la CNT, El carnet que tengo en mis manos es de febrero de 1923 y lleva el número 7.447 del Sindicato del Transporte. En la Carta Confederal no fallan los sellos de cotización que dan validez al carnet. Aquel mismo mes de 1923 el matemático Albert Einstein visitó Barcelona para dar unas clases en la Escuela Industrial, pero no quiso abandonar la ciudad sin visitar antes la sede principal de la CNT catalana, siendo recibido por Ángel Pestaña, los cuales mantuvieron en francés una cordial entrevista de mutua simpatía. Eran tiempos duros para los sindicalistas, pues, desde la huelga de la Canadiense, con el triunfo proletario y la conquista de la jornada de las ocho horas diarias, la patronal catalana se había radicalizado y había fomentado la creación de un sindicato amarillo y la formación de grupos de pistoleros. Centenares de obreros fueron asesinados por pistoleros a sueldo, pero los cenetistas también se armaron y, entonces, cayeron patrones, policías, soplones. El pistolerismo fue sangrante para la ciudad de Barcelona, sobretodo, entre 1920 y 1923, fechas de los asesinatos de los líderes obreros, Francesc Layret y Salvador Seguí. El setiembre de 1923 el Capitán General de Catalunya Miguel Primo de Rivera hizo un pronunciamiento militar y estableció una dictadura que duró siete largos años.
Cesáreo Aisa continuó trabajando en el puerto como queda reflejado en el carnet del “Sindicato de Obreros Cargadores, Descargadores y Estibadores de Madera del Puerto de Barcelona y su Radio”. La sede del Sindicato era la calle Lladó, 7, pral. 2ª. El punto 19 del Reglamento del Sindicato dice: <<En caso de disolución los fondos si los hubiere se entregarán por partes iguales a las Escuelas Racionalistas de Barcelona y en  caso de que no las hubiere en Barcelona, a las de la localidad más próxima>>.
Tan sólo con este detalle del Reglamento se puede entender que este Sindicato es el mismo de la CNT, pero sin hacer uso de las siglas, pues, durante la dictadura, estaba ilegalizado. Los obreros, pero, se las ingeniaban para continuar organizados…
Joaquín Aisa fue a una escuela de su barrio donde se aprendía lo justo, leer y escribir y las cuatro reglas. El colegio, como la mayoría de la época, estaba situado en un piso sin patio y mal ventilado. La dictadura de Primo de Rivera había parado los proyectos escolares y reformas educativas iniciados en 1914 por la Mancomunidad de Catalunya. La Comisión de Cultura y el Patronato Escolar del Ayuntamiento de Barcelona habían sido suspendido cautelarmente. Las escuelas volvían a depender del gobierno central que impulsó un programa “educativo” basado en los valores españoles, la patria, la bandera y el catolicismo. La proclamación de la República en 1931 significaría nuevamente la llegada de aires frescos para la enseñanza, pero, por entonces Joaquín Aisa ya trabajaba de aprendiz de carpintero en un taller de su barrio. Como obrero e hijo de un trabajador cenetista no dudó en afiliarse a la CNT, por su condición de carpintero lo hizo en el Sindicato de la Madera, entonces con sede en la calle de San Pablo. Los aprendices recibían el carnet gratuitamente y estaban exentos de pagar el sello de cotización, Joaquín Aisa se adhirió a la CNT el 6 de mayo de 1933, cuando tenía tan sólo quince años. En el carnet que recibían los jóvenes se podían leer pensamientos de filósofos y escritores célebres: H. Spencer, J.-J. Rousseau, Cervantes, Goethe, Bakunin, Lamartine, Jean Finot, La Bruyere, Lammenais, Séneca, Sócrates, Pascal, Voltaire, M. de la Vega. Un lema del carnet decía: <<Concurre al Sindicato y edúcate cuanto puedas: Aprenderás a conocerte y conocerás a los demás>>. Y, a más, había la consigna siguiente: <<El trabajador que no preste la solidaridad debida a sus hermanos presos a consecuencia de las luchas que la organización obrera sostiene por la consecución de su emancipación integral, es indigno de formar parte de la gran familia proletaria>>.
Joaquín Aisa crece en los años de la República marcados por el empuje educativo y cultural, pero también por las luchas obreras. Huelgas, algaradas e insurrecciones se suceden. Las cárceles se llenan de presos, incluso el gobierno de Cataluña con Companys al frente, son encerrados en la prisión por los hechos del 6 de octubre de 1934.
Joaquín Aisa el  año 1935 obtiene la Libreta de Inscripción Marítima, la misma que ya disponía su padre desde 1921, por ser trabajador portuario. Joaquín, por ser hijo de  trabajador del puerto, podía escoger en hacer el servicio militar en la Marina. En su Libreta Marítima podemos constatar que el joven tenía que incorporarse a filas el uno de enero de 1937, a la edad de veinte años: El estallido de la guerra impidió que fuese marinero... El mismo año 1935 entró a trabajar en una fábrica de harinas como carpintero de mantenimiento de la maquinaria del molino que era toda de madera.
Una de sus principales aficiones era el Boxeo… Tanto en los años veinte como en los treinta estaba de moda la práctica del Boxeo, en Barcelona existían diversas escuelas, como la del gimnasio del Ateneo Enciclopédico Popular de la calle del Carmen, 30; el del Price, en la calle Floridablanca; el del Iris, en la calle Mallorca; o el del Diana Boxing Club, en la calle Amalia, 39. De éstos gimnasios salieron los grandes campeones del boxeo catalán de aquellos años como es el caso de Josep Gironés que fue campeón de Europa. El boxeo amateur estaba muy extendido como afición de la juventud, y Joaquín Aisa se hizo socio del Diana Boxing Club con fecha de abril de 1935, llegando a disputar diversos combates.
Los jóvenes mantenían sus tertulias en los bares y acudías a lasa sala de fiesta a bailar y a buscar pareja. En Barcelona existía la tradición del baile en lugares populares como  las diversas fuentes de Montjuïc (La Walkiria, Font del Gat, Conna, etc.), o en salas de fiestas (la Gavina Blava, l’Ocell de Foc, Shangai Dancing, La Paloma, etc.). También se organizaban bailes en centros sociales como la Germanor Barcelonina de la calle Carders, éste último centro era frecuentado por Joaquín Aisa y sus amigos por ser vecinos del mismo barrio. Precisamente la víspera del 19 de julio habían acudido a bailar a la “Germanor Barcelonina” y luego habían estado de juerga en el Bar Toful de la calle Verdaguer i Callís esquina Sant Pere Mitjà.
A la madrugada siguiente todo se precipitó, los militares rebeldes salieron a la calle para tomar la ciudad, pero el pueblo y las fuerzas de orden se lo impidieron. Barcelona cambió radicalmente… Se inició una revolución que, a pesar que pronto fue truncada, fue una experiencia única en el mundo. Y estalló la guerra que duró por espacio de treinta y dos meses, llenando todos los rincones de España de muerte. La juventud fue la primera en estar al frente, luchando por sus ideales, muriendo por la libertad. Joaquín Aisa marcado por ese idealismo generacional se fue voluntario con las milicias al frente de batalla… Y lo hizo destinado en el Batallón Espartaco de la Columna Carlos Marx del Partido Socialista Unificado de Cataluña-UGT, un partido que se acababa de formar. Los afiliados a la CNT eran tan numerosos en Barcelona, que no solamente llenaron las Columnas confederales, sino que se fueron al frente encuadrados como milicianos en columnas del POUM, d’ERC i del PSUC.
Joaquín Aisa primero participó en el desembarco a Mallorca y luego en el Frente de Aragón, siendo entonces destinado a la Centuria URSS núm. 3, según consta en el carnet expedido por las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña con fecha 12 de enero de 1937. 
Durante su estada en las milicias tuvo tiempo, a los veinte años, de combatir, casarse con la joven de dieciocho años Josefa Bartra Martínez y tener su primer hijo. De la calle Fonollar pasó a vivir a la calle Tarrós, 18. Su primera esposa murió trágicamente de accidente y el pequeño Rafael tuvo que ser criado por su tía Prudencia. El nombre de Rafael fue en honor del marido de su tía Rafael Ochoa Duero, que pertenecía a la 25 División destinada a la Puebla de Hijar, muerto por heridas de combate, en agosto de 1937, en el Frente de Aragón. 
Joaquín Aisa sufrió, después de mayo de 1937, una fuerte decepción, por todo lo que estaba pasando tanto en la retaguardia como en el frente. Su desencanto tenía mucho a ver con la falta de unidad del proletariado. Por unos meses abandonó la guerra y volvió a su antiguo trabajo de la industria harinera, que entonces se encuentra bajo el signo de la colectivización obrera. Pero la militarización del Ejército y la movilización de quintas, hizo que fuera llamado a filas, ahora a la fuerza. Joaquín Aisa será destinado como soldado a la Brigadas Internacionales donde alcanzará el grado militar de Sargento y permanecerá en ellas hasta su definitiva baja por herida de guerra en setiembre de 1938.
Los últimos meses de la contienda los pasará en el Hospital Militar de la calle Tallers de Barcelona, aquí le sorprenderá la entrada de las tropas nacionales. Joaquín Aisa será detenido y trasladado con otros soldados republicanos al Campo de Concentración de Horta. Al poco tiempo de estar en el campo huirá de él haciéndose pasar por Caballero Mutilado, brazo en cabestrillo, abrigo azul marino como los de Falange Española y, al salir por la puerta, saludará a la guardia cuadrándose con el brazo en alto y gritando enérgicamente: ¡Arriba España!
Los primeros meses de la postguerra los pasará en el hospital, conseguirá entrar en él gracias a la ayuda de una pariente religiosa. Allí es visitado por sus familiares, sus amigos y una chica que conoce de su barrio. En el hospital escribe un diario, pero ha quedado incompleto, en algunos parágrafos del mismo se puede leer cosas como ésta: <<Transcurren los días con los mismo sucesos diarios. Visita del médico, clase en la sala, rosario por la mañana o bien por la tarde. La Vieja no falla nunca, uno que otro amigo y así va trascurriendo monótono y algo aburrida la diaria vida del enfermo. Con Rosita de nuevo he tenido unas breves palabras para que desistiera de venir y olvidar nuestra amistad…>> Pero Rosita no dejó de visitar a Joaquín y continuó visitándolo, casándose el año 1944. Rosa Closas Gumà de 25 años se casó con Joaquín y se fueron a vivir los tres (Rosa, Joaquín y Rafel) a la casa de su padre viudo y su hermano pequeño Josep, en la calle Montcada. Allí mismo trabajaba el avi Miquel, en la Casa Monegal de Ultramarinos. De su nuevo matrimonio nacieron otros dos hijos, Miquel (1945) y Josep Maria (1947). Joaquín Aisa, a pesar de sus heridas de guerra, encontró trabajo gracias a Josep Maria Masó Brichs que le contrató en su fábrica “Sederías F. Jeannel”, una marca registrada de Saint-Etienne (Francia), en el edificio industrial de la calle Carretas, 75. Se trataba de una industria de cintas de sombrero de seda natural fabricados con máquinas telares de cintería fundada en 1906. Josep Maria Masó era un hombre de tradición católica que durante la guerra había protegido a religiosos e incluso en su piso de la calle Canuda se habían celebrado misas clandestinas. Joaquín Aisa se incorporó en plena postguerra en esta industria de Josep Maria Masó, el cual también había empleado a Narcís Xifrra Riera, monje benedictino de Montserrat de tendencia catalanista, con la intención también de ayudarle. La represión de aquellos años era muy dura, pero, por suerte, hubieron personas cristianas como Masó que protegieron a sus empleados. Aisa i Xifra, anarquista y monje, respectivamente, no solo congeniaron perfectamente, sino que durante los meses que trabajaron juntos la tolerancia y la amistad entre ambos fue absoluta. Poco después de haber pasado por este trabajo, Joaquín decidió volver, a pesar de la mutilación de parte de su mano, a su oficio de carpintero. Y entonces se estableció por su cuenta abriendo un taller de carpintería en la calle Tarrós, 9. Con su oficio pudo ganarse la vida y sacar adelante a su familia. Su último domicilio en Barcelona fue en la calle Roger de Flor, 141, aquí vivió hasta su muerte acaecida, el 8 de diciembre de 1977, a consecuencia de un cáncer a los sesenta años de edad. 

Ferran Aisa-Pàmpols (Introducció del llibre Diario de un miliciano republicano de Joaquín Aisa Raluy (Editorial Base, Barcelona, 2010)

L'AJUNTAMENT DE BARCELONA, 1936-1939

FERRAN AISA

(Coberta llibre F. Aisa)

CAPÍTOL V
FRONT D'ESQUERRES

La reestructuracuó del nou Ajuntament

El 24 d’agost es publicava el decret de la Generalitat pel qual cessaven en tots els Ajuntaments de Catalunya els Consellers, tant els propietaris com els suplents, procedents de llistes de partits aliens al Front Popular d’Esquerres de Catalunya. La Publicitat (25-8-1936), reproduïa el text de la nova estructuració dels Ajuntaments i comentava: <<Els òrgans municipals podran donar participació en l’administració de la ciutat als organismes ciutadans i sindicals>>. El primer article del decret de Governació de la Generalitat sobre l’organització dels Ajuntaments, deia: <<Tots els òrgans components de l’Ajuntament de Barcelona podran delegar funcions en altres de caràcter col•legial o unipersonal, àdhuc creant rodatges administratius de caràcter mixt, on tinguin cabuda les organitzacions ciutadanes o sindicals, entenent-se que aquest poder de delegació es referirà no solament a la funció administrativa, sinó també, en els casos i modalitats que s’acordi, a l’executiva municipal>>. El decret era un primer pas important per integrar al municipi els comitès locals o de barriada, així com a les poderoses organitzacions sindicals. Uns dies després l’Alcalde Pi i Sunyer rebia a la premsa per a presentar la nova reestructuració de l’Ajuntament. Citava el Decret de la Generalitat, signat pel Conseller de Governació Josep M. España, i manifestava el següent: <<Concedides a l’Ajuntament de Barcelona, per decret del dia 21 d’agost, les pertinents facilitats per a efectuar una descentralització de les funcions municipals amb la creació de Comissions mixtes especialitzades, es fa necessari procedir a la constitució del nou Ajuntament. Com que per altra part la facultat de delegació dels diversos òrgans corporatius i l’existència de dites comissions haurà que representar una reducció de les activitats plenàries, aquests motius aconsellen augmentar el nombre de Consellers municipals actuals, comptant als suplents incorporats en virtut del mencionat decret. Per tant, atenent les raons exposades, ha resolt: L’Ajuntament de Barcelona quedarà format pels 26 consellers municipals actualment en exercici i pels cinc suplents, senyors Francesc Ferrer Pie, Antoni Lloret i Fumarola, Ramon Palomas i Tudó, Caietà Rahola i Escofet i Delmir Ibáñez i Sanagustín>>. 
L’Alcalde manifestava que l’Ajuntament que ara es constituïa perdria importància en la tasca del Ple, però, en canvi, la guanyaria en quant al contingut de cadascú dels components, que haurien de realitzar una tasca positiva que a l’efecte els hi seria assignada, formant part cadascú d’ells de les comissions mixtes al que feia referència el decret de la Generalitat, doncs, entrarien a formar part del nou Ajuntament tant elements tècnics com sindicals. Pi i Sunyer va agregar que es tractava de realitzar una tasca que fos eficaç i beneficiosa per a l’Ajuntament: <<tinc la seguretat –va acabar dient- que amb la nova estructuració i amb la bona voluntat que a tots ens anima aquests propòsits es compliran pel bé de Barcelona>>. Les primeres Comissions constituïdes foren la de Proveïment, la d’Urbanització i Obres i la de Cultura.
Davant la immediata entrada dels anarquistes a les tasques de les comissions municipals, Adrián Correa es preguntava, a Solidaridad Obrera (1-9-1936), si la CNT i la FAI havien d’intervenir en els afers municipals, malgrat que la col•laboració podia desvirtuar les tàctiques d’acció directa, hi considerava el següent: <<Por el cambio total del sistema que murió el 19 de julio, a la Confederación Nacional del Trabajo y a la FAI, en estas circunstàncies que vivimos, se les presentan, mutuamente, complicadas facetas de tácticas para darles soluciones immediatas. En la actualidad tiene sobre el tapete la propuesta del Ayuntamiento de Barcelona para intervenir en la administración municipal. Y el día 21 de agosto útltimo, fue tratada en el Pleno Regional de Grupos Anarquistas de Cataluña, desconociendo los acuerdos que hayan recaido al respecto en dicha reunión. (...)  Así, pues, es necesario que remocemos la administración municipal en estos momentos graves que atravesamos, con elementos destacados de las organizaciones obreras y del Frente Popular. Desde los despachos de la Casa del Pueblo, Concejos o Ayuntamientos que de todo se le puede llamar, constituiremos una economía nueva. Nacionalizaremos la Banca privada, municipalizaremos los servicios públicos, llevaremos el control de las grandes y medianas industrias que sean de competencia municipalista y haremos la redistribución de la pequeña propiedad. Y a esta labor que las circunstancias exigen a los hombres sin distinción de colores, la CNT y la FAI no tienen porque tener temor de contagiarse en las poltronas... (...) ¡Que nos nos cojan dormidos! ¡Vigilemos el frente!>>.
El Diari de la Generalitat de Catalunya publicava l’1 de setembre la llista d’Ajuntaments catalans que ja s’havien constituït seguint el decret de Governació del 21 d’agost. A poc a poc els Comitès Locals anirien desapareixen i el seu lloc el recuperava el tradicional Ajuntament. A Barcelona els Comitès de Barriada també anaven perden la força de les primeres setmanes de la revolució.
El dia 3 de setembre de 1936 se celebrà el Ple Municipal per constituir el nou Ajuntament de Barcelona segons el decret de la Generalitat. N’eren presents els 31 regidors actuals del Consistori, que van aprovar la  redució  a set membres de la Comissió de Govern. Foren elegits per formar el govern municipal i les diverses Comisions mixtes, els ciutadans: Carles Pi i Sunyer (Alcalde), Vicenç Bernardes (Hisenda), Hilari Salvadó (Governació i Política), Josep Escofet (Proveïment), Odó Hurtado (Urbanització i Obres) Francesc Codó (Serveis Públics), Jaume Serra Húnter (Cultura), Marià Martínez Cuenca (Estadística, Política Social i Assistència). El Ple aprovà, ratificà i convalidà els acords i decissions presos per l’Alcalde, els conselleres-regidors i la Comissió de Govern des del 18 de juliol fins a la data actual. El Ple de l'Ajuntament, d’acord amb el decret de la Generalitat de Catalunya, delegà en la Comissió de Govern Municipal totes les atribucions que, segons la llei Municipal catalana, corresponien al Ple.
Una vegada elegits els consellers-regidors es passà al torn de paraules. Pi i Sunyer, digué: <<La subversió militar ha estat la causa de la profunda pertubació ciutadana que hem patit. Vam haver de prendre resolucions urgents. Havíem d’atendre necessitats indispensables de diversos ordres. I totes van estar degudament ateses. En aquests moments és més necessari el treball quotidià que la celebració de sessions plenàries i el pronunciament de discursos, hi ha que realitzar una obra eficaç i profitosa>>. L’alcalde va continuar el seu parlament comentant la reducció de la Comissió de Govern havia significat que alguns partits veiessin retallada la seva representació. També aprofita per saludar al consellers-regidors Ventós, Durán i Reynals i Cortés que deixaven de formar part de la Comissió de Govern. I féu un elogi del nou sistema de descentralització de serveis que: <<serà un orgull per Barcelona i digna de l’hora històrica i revolucionària en què vivim>>. A continuació parlaren els líders d’altres grups, Durán i Reynals ho va fer en nom de l’Acció Catalana Republicana i Martínez Cuenca pel PSUC. El Ple acordà enviar telegrames, a l’Ajuntament de Madrid i al d’Irun, mostrant la seva solidaritat davant el setge feixista que aquestes ciutats patien. El Ple també aprovà enviar una salutació fervorosa i un record emocionat: <<als milicians i forces lleials de la nostra ciutat que, amb exemplar heroisme, lluiten als fronts de combat contra l’intent de despotisme feixista i per un règim d’avançada i profunda transformació social, per la República i per Catalunya>>. Finalment el president de l’Assemblea ciutadana Ricard Altava tancà la sessió amb el clam de ¡Visca la República! i ¡Visca Catalunya!, que fou contestat per tots els regidors posats en peu. Eren les set de la tarda. El Diluvio (4-9-1936), diu: <<Seguidamente y en sesión privada se reunió la nueva Comisión de Gobierno, tomando, entre otros acuerdos, el de hacer las distribuciones de servicios>>.
El nou Ajuntament, doncs es disposava a continuar la seva tasca municipal a través de les Comissions que s’anirien constituint a primers de setembre. Així s’anomenaven els  responsables de la Comissió d’Higiene i Sanitat, Josep Gispert i Vila; de la Comissió d’Assistència Social, Emili Granier-Barrera; de la Comissió Tallers Municipals, Antoni Oliva i Oliva; de la Comissió Cementiris: Domènec Pla i Blanc. Odó Hurtado, per la seva banda, s’acomiadava dels seus col·laboradors dels mercats: <<La necessitat d’adaptar el nou Ajuntament de Barcelona al decret de la Generalitat de Catalunya el dia primer del corrent m’obliga a deixar la conselleria-regiduria de Proveïment, per a passar a un altre lloc de la Comissió de Govern. Només em queda fer constar que agraeixo les col·laboracions que he rebut de les Associacions de Mercats, de l’Associació de l’Escorxador, dels funcionaris i de tots en general, i espero que en el meu nou càrrec trobar la mateixa ajuda, per a una obra seria i profitosa en benefici de Barcelona>>.
Al dia següent se celebrà la primera sessió ordinària del nou consistori, entre altres coses s’aprovaren les resolucions més urgents sobre reparacions i construccions d’edificis per escoles del CENU i altres per ús d’assistència social. L’Ajuntament s’havia apropiat de diversos locals religiosos com el Convent de Santa Teresa de Jesús, del carrer Ganduxer, 41, el qual era remodelat per encabir l’Asil del Parc, per un valor de 100.000 pessetes a costa del Pressupost Extraordinari d’obres i sanejament del 1936. També el Convent de Santa Dorotea, al passeig de Dom Bosco, 8, havia estat intervingut per adaptar-lo a la Colònia Industrial del Port, per 80.000 pessetes. S’acordava que l’ex-església dels Jesuïtes del carrer Casp, fos destinada a servir de magatzem d’orgues, pianos, instruments musicals, etc. També s’aprovava destinar, en qualitat d’avançament, la quantitat de 795.300 pessetes per habilitar locals destinats a escoles. En la sessió municipal es comentaven temes com l’escrit enviat  per Irene Soriano, en representació d’Hereus Soriano, concessionaris del servei de cadires a la via pública, manifestat que, degut a les anormals circumstàncies, havia sofert grans prejudicis, en compensació demanava que li fos prorrogada pel termini d’un any la concessió. S’acordà que seguís en precari amb l’arrendament fins a nova notificació. La mateixa empresa llogatera de cadires manifestava el seu interès de fer donació de la recaptació d’una jornada pro milícies antifeixistes. L’Ajuntament decidia abonar mitja paga mensual en concepte de gratificació extraordinària, als guàrdies urbans, bombers i empleats de cementiris que actuaren amb caràcter extraordinari amb motiu del moviment facciós, i s’encarregava al conseller-regidor de Governació que, conjuntament amb la resta de consellers-regidors, elaborés una llista dels funcionaris compresos en aquest concepte, perquè poguessin cobrar la paga extraordinària. La sessió del Govern Municipal va decidir encarregar al conseller-regidor d’Urbanització i Obrers, ciutadà Hurtado, la coordinació dels canvis de nom dels carrers, per evitar duplicats i el caràcter espontani. L’Ajuntament es dirigia als centres, agrupacions sindicals, partits polítics i entitats que formulessin suggeriments dels canvis de nom, a fi de donar-li un caràcter orgànic al nomenclàtor. El conseller-regidor parlava del sanejament urbà al referir-se al canvi de noms dels carrers: <<Els noms dels suposats sants i verges han de desaparèixer dels nostres carrers i places. No hi ha dubte que s’imposa fer, ràpidament, un canvi total dels noms que fan lleig els nostres carrers, places i passeigs. La Revolució obliga. Endavant!>>.
La conselleria-regidoria de Proveïment publicava una nota sobre els nous horaris d’atenció al públic dels Mercats municipals, els quals havien d’obrir portes al públic de dilluns a divendres de set del matí a la una de la tarda, i el dissabte de vuit a dotze i mitja. També es regulava l’horari dels establiments d’aliments, pastisseries, botigues, basars, etc. Proveïment es manifestava en contra de l’acaparament d’aliments i recomanava que les persones de salut normal havien de procurar-se amb preferència els aliments més abundants en el mercat i comprar tan sols per un dia. I avisava als recaders, agències de transport i transportistes de Barcelona que havien de portar al Comitè de Proveïments (Via Laietana, 16), relació duplicada i segellada de tot el carregament transportat per carretera als diversos destins de Barcelona. En aquesta sessió ordinària es designà diversos càrrecs com els secretaris dels consellers-regidors, i es confirmaren el nomenament de les delegacions especials municipals: Delegació especial de Conservació de la Via Pública, conseller Ramon Junyent; i Delegació especial de Vigilància nocturna, conseller Antoni Oliva. I, finalment foren nomenats els consellers-delegats de les diferents Tinències d’Alcaldia: Districte I: Delmir Ibáñez i Sanagustín. Districte II: Francesc Rossell i Muntaner. Districte III: Francesc Ferrer i Pie. Districte IV: Ricard Altaba i Planuc. Districte V: Antoni Lloret i Fumanal. Districte VI: Ramon Palomas i Todó. Districte VII: Ramon Eroles i Sorribes. Districte VIII: Benet Mori i Ballester. Districte IX: Joan Cordomí i Pujular. Districte X: Ramon Junyent i Vila. El 7 de setembre es lliuraven les credencials al Saló de Cent pels escrivents i brigades de l’Ajuntament. Acabada la sessió l’Alcalde i diversos consellers-regidors van sortir al balcó de les Cases Consistorials a saludar la desfilada del 19 Terci de la Guàrdia Nacional Republicana per la plaça de la República. Lluís Companys i Carles Pi i Sunyer pronunciaren breus discursos des dels balcons respectius dirigits als ciutadans i a la Guàrdia Nacional, que van acabar amb els habituals “clams de guerra”: <<Visca la República! i Visca la Llibertat!>>.
Paral·lelament a la nova estructuració del consistori Barceloní, el Govern de la República sortia d’una anunciada crisi ministerial constituint-se un nou Govern que presidí Francisco Largo Caballero (Guerra), i n’eren ministres:  Indalecio Prieto (Marina i Aire), Julio Álvarez del Vayo (Estat), Ángel Galarza (Governació), Vicente Uribe (Agricultura), Jesús Hernández (Instrucció Pública), José A. Aguirre (Obres Públiques), Mariano Ruiz de Funes (Justícia). Anastasio de Grácia (Indústria i Comerç), Bernardo Giner de los Ríos (Comunicació), Josep Tomàs Piera (Treball) i José Giral Pereira (Sense Cartera). Les crisis polítiques eren continues, doncs, en una societat convulsa, revolucionària, viva i en constant canvi, les ideologies eren presents en el debat social. L’anomenada unitat política del govern del proletariat aviat, però, tornaria a fer aigües..., doncs, no n’era representativa de la realitat, al Govern faltava el principal protagonista de la revolució, l’anarquisme organitzat. A Catalunya s’havia solucionat amb la creació del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, però, la marxa dels esdeveniments feia necessari que les organitzacions llibertàries participessin també a la direcció de la Generalitat i dels municipis. Malgrat que per la ideologia llibertària podia significar un trasbals als seus principis, la lògica de la guerra i la revolució aconseguirien que no quedessin marginats dels poders de decisió. Mentrestant l’Ajuntament continuava cada dijous realitzant les sessions del Govern Municipal. Seguint la instància dels sindicats d’ensenyament de la UGT i de la CNT s’aprovava fer funcionaris de plantilla a tots els mestres agregats i a tots els temporals. S’anomenava conseller-delegat especial d’arxius, biblioteques, escoles d’art i música, museus i belles arts, al conseller Francesc Rossell, que substituí en tots els organismes la representació de la dissolta Junta Municipal d’Exposicions d’Art. El Govern Municipal disposava de les quantitats recaptades per l’Ajuntament en auxili de la defensa contra el moviment feixista per distribuir-les de la manera següent: <<Comitè de Milícies Antifeixistes, 120.000 ptes; Hospital General de Catalunya, 25.000 ptes.; altres hospitals, 10.000 ptes.>>. L’Ajuntament condonava diversos contenciosos-administratius formulats contra diversos ciutadans sobre l’arbitre de plus-valua.
La sessió municipal concedia la cessió del Parc de la Ciutadella a les penyes ciclistes de Barcelona per celebrar la “Festa Ciclista” el diumenge 13 de setembre. El Govern disposava que la representació municipal de la Comissió Mixta de Cultura, presidida pel conseller-regidor, Jaume Serra Húnter, estigués formada també per Ricard Altaba i Joan Cordomí. El Comitè Permanent Municipal acceptava la resolució judicial a favor del funcionari Balbí Guerrero, el qual podia tornar a recuperar la seva plaça de servei municipal. El Govern nomenava Lluís Garai i Garayó, director del Mercat d’Hostafrancs; i s’ajornava fins a nou avís l’obertura de matrícules pel curs 1936-1937 a les Escoles Municipals de Tall i Confecció Lluïsa Cura, Complementaris d’Oficis i Escola de Música. L’Ajuntament cedia el Palau de Belles Arts per celebrar el diumenge 13 de setembre una Festa de Basquet Ball a benefici de les Milícies. S’acordava fer un avançament a la Majordomia Municipal Alexandre Rossell i Vilaseca de quantitat líquida, a l’objecte de poder pagar mensualment els empleats de Cementiris les despeses de passatges de tramvies, segons el Pressupost vigent. Sobre els cementiris s’aprovava la compra d’arbres i plantes per a l’embelliment de diversos cementiris. S’anunciava que nous aprenents de jardiners s’incorporaven a les tasques laborals de Parcs i Jardins procedents de l’Escola Municipal de Jardiners. El Govern Municipal disposava que els inspectors d’Espectacles fossin nomenats de plantilla, amb la denominació que actualment tenen i categoria equiparada a la d’oficial segon. També es nomenaven els inspectors motoristes de circulació, els quals eren els guàrdies M. Cortès, A. Faura, E. Casanova i J. Panyella. El Govern Municipal aprovava la jubilació de l’Oficial 1ª de l’Ajuntament Eduard Layret i Foix (germà del malaurat Francesc Layret). L’Alcalde Pi i Sunyer, el conseller-regidor Hilari Salvadó i el cap de la Guàrdia Urbana visitaren a l’Hospital Clínic al Guàrdia Urbà Antonio Fernández Torres ferit a Palma de Mallorca en acció de combat contra el feixisme.
L’alcalde recordava a la premsa que, a les terres d’Aragó, hi havia més de 90 urbans combatent el feixisme, i lloava la tasca que desenvolupaven els motoristes de circulació i la policia urbana en diversos fronts de combat. Solidaridad Obrera (18-9-1936), parlava de la Columna Pi i Sunyer: <<Podemos anunciar que con este nombre se está organizando activamente la Columna del Ayuntamiento. Los funcionarios municipales no podían permanecer indiferentes a la magnífica leva de voluntarios y de entusiasmo de que dan muestra todos los días las masas populares y las organizaciones obreras, tanto en el frente de combate como en la retaguardia. Y los obreros muncicipales sin distinción de categorias (...) han querido enrolarse a la referida Columna. (...) El cuartel general de la Centuria esta instalada en la calle Pujadas, 8>>.
La proximitat de les conselleries-delegades als Districtes amb la ciutadania es materialitzava amb fets com la petició d’arranjament del paviment dels carrers, dels bancs, de les voreres o de recanviar les bombetes foses a diversos carrers, o instal·lar llum allà on feia falta l’enllumenat. L’alcalde rebia la visita de M. André Morizet, alcalde de Boulogne-Billancourt; M. Georges Ribes, secretari general del Comitè Departamental del Front Popular francès; M. Jean Descaux, secretari del senador-alcalde de Perpinyà, acompanyat de M. Dolors Bargalló. La Secretaria particular de l’Alcaldia feia pública les cartes enviades pel cònsol d’Espanya a Pau (França), de diversos súbdits espanyols refugiats a aquella ciutat i que havien estat repatriats Barcelona el dia 12 de setembre; i la Majordomia Municipal comunicava el llistat d’objectes lliurats a la dependència d’objectes perduts de l’Ajuntament: <<Lo que no se pierde...>>.
L’Ajuntament de Barcelona anava normalitzant la seva tasca municipal. La anormalitat de funcions de les primeres hores, a poc a poc, aniria desapareixen, però, les dificultats del moment obligaven a un gran sacrifici... La situació de guerra total posaria cada vegada més difícils les actuacions municipals. Era un gran repte que els gestors de la ciutat i la ciutadania passarien amb nota alta. Barcelona seria un exemple de generositat i d’esforç pel món...

Ferran Aisa-Pàmpols (L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939. República, Guerra y Revolució. Editorial Base-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009)

(Jesús Lizano encapçalant la manifestació poétoca per la Rambla 1 de juny de 2002)

HA MORT EL GRAN POETA LLIBERTARI JESÚS LIZANO (Barcelona, 1931-2015)



Solo es noble y humano rebelarse
niego mi servidumbre al universo.
Todo es él, lo magnifico, lo adverso,
pero todo a su abismo ha de entregarse.

(Fragment del sonet "Solo es noble y humano rebelarse" de Jesús Lizano)

TEXTO DEL POETA ANTONIO ORIHUELA DEDICADO A JESÚS LIZANO (Barcelona, 1931-2015)


 

(Cubierta del libro publicado por Virus)

 HE ESCRITO ESTE TEXTITO A MODO DE EPITAFIO PARA JESÚS, POR SI QUERÉIS DIFUNDIRLO O PUBLICARLO EN ALGUNA PARTE. UN ABRAZO!!

L'AJUNTAMENT DE BARCELONA, 1936-1939

FERRAN AISA

(Coberta llibre F. Aisa)

CAPÍTOL V
FRONT D'ESQUERRES

Les Comissions Mixtes 

El Govern Municipal, a la sessió ordinària celebrada el 10 de setembre, havia aprovat un dictamen proposant la creació de les Comissions Mixtes adscrites als Serveis Públics de l’Ajuntament de Barcelona, La Gaseta Municipal de Barcelona, les cita: <<a) Comissió Mixta Municipal de Transports Urbans, amb competència directa en els afers i serveis de tramvies, autobusos, metropolitans i taxis; b) Comissió Mixta Municipal d’Aigües, Neteja i Enllumenat, amb competència directa en els afers i serveis que la pròpia denominació indica>>. Les funcions bàsiques de les Comissions de Serveis Públics eren les següents: Realitzacions a la via pública (obres, ocupació, enllaços); contractes amb el Municipi; noves concessions; coordinació i ampliacions dels serveis; municipalització. L’Ajuntament es reservava el dret a mantenir contactes a prop de les organitzacions sindicals obreres i dels tècnics competents, els quals podien designar delegats a les Comissions Mixtes Municipals.
La relació de l’Ajuntament amb els sindicats a través de les Comissions mixtes s’anava entenent amb la col•laboració a les barriades. Els sindicats de la CNT encara no havien  entrat formalment al Govern municipal, però ja col•laborava amb les Comissions Mixtes de l’Ajuntament i també eren presents als principals Comitès de Catalunya:
milícies, economia, proveïment, sanitat, transport i ensenyament. El Sindicat de la Construcció  de la CNT, agrupació de Sant Andreu es dirigia als llogaters a través de la Soli (1-9-1936): <<Esta Comisión comunica a todos los ciudadanos de esta barriada, que estamos autorizados por el Ayuntamiento de Barcelonba para velar por la seguridad e higiene de todos los inquilinos. Por lo tanto, todos los ciudadanos cuyas moradas no posean condiciones de seguridad e higiene, tienen el derecho de comunicarlo a esta Comisión, de 6 a 8 de la noche, en la calle San Andrés, 146. También tendrán el deber, si saben algún piso desalquilado y que no tenga papel, de denunciarlo a esta Comisión. La Comisión>>. 
El problema de l’habitatge rebrotava en plena efervescència revolucionària, una gran part del barraquisme de Montjuïc i d’altres zones de la ciutat havien abandonat els seus caus de misèria i s’havien instal•lat en pisos abandonats. La demanda d’habitatges dels afectats als comitès de barriada o a altres organismes era contestat a la premsa. C. Flores escrivia un article a El Diluvio (9-9-1936), en què demanava als ciutadans que pensessin primer que res en els que lluiten al front defensant la terra: <<¿A ver quien alquila un piso? Las impaciencias de las clases obreras depasan a lo previsto. Centenares de millares de personas reclaman un piso y piden un piso aireado... Quieren abandonar sus pocilgas o sus casas modestas>>.
Malgrat que s’havia alleugerit el preu del lloguer, encara hi havia veïns que, per una causa o per una altra, no el pagaven. La Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya publicava una nota en què manifestava que era obligatori pagar els lloguers dels pisos, i s’adreçava als veïns que no fessin cas de les persones sense escrúpols que llençaven consignes contràries. La Generalitat manifestava que totes les seves declaracions en aquest sentit venien a avalades pels organismes responsables oficials de la Conselleria i les sindicals mitjançant la Confederació Nacional del Treball. Per la seva banda la Conselleria de l’Habitatge feia una crida a la població, perquè evitessin els canvis injustificats de pis: <<El mencionat organisme ha d’atendre, en primer lloc, els casos de major necessitat, deixant per a més endavant aquells altres... (...) Han de canviar, doncs, d’habitatge aquells que veritablement necessiten mudar-se’n per causa justificada >>. Un barri que estava en boca de tots era l’anomenat Barri Xino o Districte Cinquè, els arquitectes del GATCPAC ja havien previst la transformació d’aquesta zona dins del Pla Macià, però els problemes polítics derivats primer del 6 d’octubre i després de l’inici de la guerra l’havien ajornat sine die. Luis Sainz de Morales, a El Diluvio (6-9-36), escrivia “El Dramatismo de Atarazanas”: <<Tenemos ansias incontroladas de ver como la piqueta empieza a echar abajo esos podridos edificios que forman el cinturón de Atarazanas. De este infecto “Barrio Chino”, recreo lúbrico que fue de una burguesía extraviada, no debe quedar en pie ni un mal ladrillo. En Atarazanas habitan innumerables familias de trabajadores dignos, honrados, que se albergan en habitaciones inmundas, falta d’higiene y salubridad. Ahora con las mismas pesetas de alquiler, habitarán viviendas espaciosas, higiénicas. Estos seres humanos, hermanos nuestros, tienen un indiscutible derecho a vivir como personas. (...) El pueblo, que con las armas en la mano sofocó el levantamiento militar contra el legitimo gobierno de la República, tiene un derecho innegable a la emancipación. El Ayuntamiento de Barcelona de acuerdo con el Gobierno de Cataluña, parece que tiene en estudio sobre el particular un extenso proyecto, de nuevas edificaciones para obreros, con la demolición de Atarazanas, hacinamiento en antros de viejas casuchas, que son el círculo trágico de de ese barrio asaltado por el vicio; donde la mortalidad infantil acusa cifras aterradoras. Si las graves circunstancias actuales por la que atraviesa el país no permiten el emprender con la urgencia debida esa gran obra de mejoramiento urbano que es el immediato derribo de Atarazans, bien pudiesen ir proporcionando alojamiento a tantas y tantas familias de humildisima posición social que viven encadenadas en el insalubre districto. Nada han de temer los laboriosos vecinos de este districto barcelonés llamado a desaparecer por lógicas razones de higiene y estética urbana, que no obtendrían con el derribo susodicho sino beneficios. Sobre este barrio de calles sucias y estrechas y viviendas insalubres se levantarán otros edificios modernos, ventilados, casas confortables para que la vida no sea para ellos una maldición. El Ayuntamiento con el apoyo del Gobierno de Cataluña puede llevar a cabo una obra altamente humanitaria>>.
A meitats de setembre de 1936 la conselleria-regidoria d’Urbanització i Obres va ordenar l’enderrocament de la muralla i caserna de la Mestrança d’Artilleria a les Drassanes, la qual estava mol malmesa a causa dels fets del 19 i 20 de juliol. L’Ajuntament feia saber a la ciutadania que es respectaria el tros de muralla que hi havia al costat de la Porta de Santa Madrona: <<L’enderrocament facilitarà notablement l’embelliment i la urbanització de la Porta de la Pau>>. S’anunciava l’enderrocament immediat de la Caserna de Bonsuccés, afirmant que només quedaria en peu el Palau (actual seu del Districte de Ciutat Vella) i en al terreny obtingut s’obriria una plaça pública. A la premsa apareixia una nota crítica a l’Ajuntament sobre l’abandonament del passeig de la Font d’en Fargas: <<Hace una porción de tiemnpo –deia El Diluvio (30-9-1936)- que tuvimos necesidad de ocuparnos del passeig de la Font d’en Fargas en suplica de arreglo, que bien lo necesitava en aquella època, sin que nuestra justificada queja haya sido subsanada; antes continúa en peores condiciones de miseria y ruindad. Si nuestras noticias son verídicas, el citado paseo pertenece, por cesión, al Ayuntamien to que, por lo visto, nada le ha preocupado su embellicimiento, sin tener en cuenta que resulta una via muy necesaria a los muchos enfermos que utilizan las excelentes cualidades medicinales emergentes en su terreno, las cuales, según el dictamen emitido por el hidrólogo doctor Oliver Rodés, son oligometálicas, de excelentes resultados como dialíticas y, desde luego, diuréticas. La crítica, que generalmente incluye malicia en sus apreciaciaciones, comenta que ya se realizaron las obras como se demandaba hasta llegar a la Iglesia, al casino de los propietarios, y muy cerca de ciertos lujosos edificios que podrían ser propietarios importantes empleados del Ayuntamiento. El silencio,condena; la verdad, absuelve; las apariencias, engañan; los hechos, prueban. Si tales suposiciones resultaran ciertas, ¿seria cuestión de preguntar si es precepto constitucional la igualdad ante la ley? Por la honorabilidad de nuestro Municipio, por los enfermos que acuden a las bondades medicinales de la fuente y por lo higiénico que resulta un paseo por la citada montaña, recomendamos, hoy como ayer, la mejora del citado paseo que no dudamos obtener, en bien de cuatos precisan de la ingestión de tan buena agua>>.
El dia 24 de setembre de 1936 per primera vegada es parlava al consistori de refugis antiaeris, i la Comissió de Govern aprovava la disposició següent: <<Facultar l’Alcaldia per a adjudicar directament i sense formalitat de subhasta o concurs, en atenció a la urgència del cos, aquelles obres de construcció de clavegueres d’acord amb els plans i pressupostos que formularen els Serveis Tècnics Municipals, amb la finalitat que puguin utilitzar-se com a refugi antiaeri>>. Molt aviat a les barriades i arreu de Barcelona i Catalunya n’hi hagueren de construir-ne a tota pressa.
Però la principal tasca municipal del moment era la construcció o habilitació d’escoles perquè el dia 1 d’octubre no quedés cap infant sense escolaritzar. La Junta de la Comissió d’Urbanització i Obres es dirigia als Comitès de Barriada, perquè col•laboressin en la tasca constructiva municipal i els hi demanava la màxima atenció a facilitar el treball de rereguarda: <<La Junta pide que no sean puestos obstáculos  a dicha organización.Si todavía existen barricadas en alguna calle y, por consiguiente, pudiesen interrumpir los trabajos de tránsito y transporte de materiales destinados a dichas escuelas, conviene que dichas barricadas desaparezcan immediatamente. Si hay locales reclamados para instalar en ellos escuelas, cuyos locales sigan habilitados todavía por las organizaciones políticas o sindicales, conviene asimismo cederlos immediatamente. Es hora de no perder tiempo y de colaborar con un profundo sentido de responsabilidad. Pensad que se trata de organizar las escuelas para nuestros niños y pensad, sobretodo, que son los delegados de las organizaciones sindicales los que lo reclaman, y que, como vocales en esta Junta de Obras y Urbanización, tienen la responsabilidad en estos momentos revolucionarios. Finalmente, pensad también que es la Escuela Nueva Unificada la que os lo solicita encarecidamente>>.
La conselleria-regidoria de Cultura feia saber que s’havia creat la Comissió Mixta Municipal d’Ensenyament per a cooperar amb el CENU, la qual era formada pels representants següents: Jaume Serra Húnter, Joan Codormí i Pujolar i Ricard Altaba (Ajuntament de Barcelona); Joan Puig Elias, Ester Antich i Francesc Jové (CNT); i Víctor Colomer, M. Dolors Piera i Rafael Ferrer (UGT). La Comissió Mixta d’Ensenyament assumia totes les atribucions de l’antiga Comissió de Cultura, Patronat Escolar i Assessoria Tècnica. La Vanguardia (22-9-1936), citava una notícia del Govern de la Generalitat: <<El primero de octubre se inaugurará el curso escolar. La enseñanza se hará en la lengua materna del niño>>. A les oficines del CENU (Pau Claris, 90) treballava a preu fet per fer possible l’obertura de les escoles el dia assenyalat. El Comitè era format per Cassià Costals i Marinello (Generalitat), Jaume Serra Húnter (Universitat Autònoma Barcelona), Joan Aley i Botxaca (Universitat Industrial),
Francesc A. Galí (Belles Arts), Miquel Escorihuela i Guitante (CNT), Joan Puig Elias (CNT). Joan P. Fàbregas i Llauradó (CNT), Albert Carsi (CNT), Caietà Delhom (UGT), Josefa Uriz i Pi (UGT), Joan Hervas i Soler (UGT) i Francesc Albert i Marrugat? (UGT). La Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (UGT) i el Sindicat de Professions Liberals (CNT) col•laboraven estratement en la posada en marxa de la filosofia de la nova escola. El Comitè pel seu millor funcionament havia creat diverses Ponències que anaven des de l’ensenyament primari fins l’ensenyament superior.
La Comissió Mixta de Proveïment, d’acord amb el Comitè Central de Proveïments, feia una crida als Comitès de les empreses col•lectivitzades, perquè enviessin un mostrari dels seus articles per facilitar la compravenda de la producció sobrant de cada localitat. També se’ls hi demanava el preu de cost i de venda dels articles, preus que regien abans del 19 de juliol i els actuals. La conselleria-regidoria de l’Ajuntament fixava el preu dels ous a la venda al detall d’una dotzena: <<grans (2,85), mitjans (2,75), petits (2,65)>>; i hi manifestava que els inspectors de Proveïment farien complir al mercat els preus estipulats. Un altre tema candent era el de les cues dels ciutadans a les botigues, Proveïment sentenciava: <<És necessari acabar amb les cues. El Comitè Central de Proveïment inicia una campanya per a acabar amb les cues que, per a adquirir aliments, es formen diàriament a Barcelona. (...) És necessari inculcar en la ment de tots que han d’apatar-se a les necessitats del moment per damunt de tot>>.
El dia 12 de setembre es publicava un decret del Govern de la República relativa al Port Franc de Barcelona, que modificava els anteriors de 1931 referents a la constitució del Consorci de la Zona Franca, en què es donava la màxima representació a l’Ajuntament de Barcelona i entitats econòmiques i obreres que amb la Delegació de l’Estat, seguien actuant a les obres d’acord a l’Estatut vigent. El nou decret ampliava la representació: <<Es crea un organisme únic encarregat de la gestió i administració dels serveis i obres encomanades a l’actual consorci, un Comitè integrat pel Delegat de l’Estat com president i com vocals un representant de la Generalitat de Catalunya, un altre de l’Ajuntament, altre de les organitzacions obreres afectes al Consorci i dos representants de l’Estat>>.
La Comissió Mixta de Sanitat feia balanç dels serveis prestats per l’Institut d’Assistència Municipal, als tretze Dispensaris mèdics-quirúrgics; a les tres Cases de Socors; als diversos Dispensaris especialitzats (oftalmologia, otorinolaringologia, venereologia, dermatologia, puericultura, ginecologia, tocologia, parts assistits, vacunacions,  odontologia, etc.); Laboratori d’Anàlisis Clíniques; Hospital de l’Esperança; Clínica de Psiquiatria d’Urgència; Asil del Port, Comissària de Beneficència; i Ambulància Sanitària. El conseller-delegat del Districte III, Francesc Ferrer Pie comunicava que la Comissió de Festes del barri de Sant Gervasi de Cassoles li havia fet donatiu del diner destinat a la festa pro víctimes del feixisme. Les notes solidàries a favor de les malicies, els hospitals o les víctimes era imparable. Ja fos en diner metàl•lic, roba o aliments tant els particulars com les agrupacions sindicals i polítiques i les entitats de tota mena treballaven a favor de la solidaritat antifeixista. El Butlletí Sanitari de l’Institut Municipal d’Higiene de la primera quinzena de setembre afirmava: <<L’estat santitari de la ciutat de Barcelona no s’ha alterat el més mínim durant la passada quinzena. Gairebé no s’han manifestat en aquest període més malalties infeccioses que alguns casos de febre tifoide i, molt menys que, en igual època, d’anys anteriors>>. L’Institut Municipal d’Higiene demanava als ciutadans que no baixessin la guàrdia i que per la conservació de la salut observessin una bona higiene. Les conselleries-regidorries i les Comissions Mixtes Municipals anaven guiant la política ciutadana vers els interessos de la Barcelona en guerra. 

Ferran Aisa-Pàmpols (República, gerra i revolució, l'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939), Base i Ajuntament de Barcelona, 2009.

RESSENYA DEL LLIBRE DEL LLIBRE "LIZANÍA" DE JESÚS LIZANO (Barcelona, 23 de febrer de 1931-25 de maig de 2015), PUBLICADA  A "CULTURA" D'EL PUNT AVUI


LIZANIA
Aventura poética y libertaria, 2001-2013
Jesús Lizano
Pròleg: Miguel Iñiguez
Edita: FAL
(Madrid, 2014)
Pàgines: Vol I: 767 Vol II: 710
Preu: 30 euros

(cOBERTA DE lIZANÍA)

JESÚS LIZANO: LA GRAN A AVENTURA POÈTICA

FERRAN AISA

Jesús Lizano (Barcelona, 1931) acaba de publicar la seva gran obra completa editada per la “Fundación Anselmo Lorenzo” de la CNT. Aquesta vegada el poeta recull no únicament els seus versos, sinó també la seva prosa, és a dir, els seus diversos manifestos poètics, escrits filosòfics i les cartes al poder literari. En el primer volum de
Lizania. Aventura poèticia y libertaria (2001-2013). Mi mundo no es de este reino, hi ha l’interessant escrit poètic-filosòfic, "¡Hola compañeros: ManifiestoAnarquista", on el poeta comença dient: “¡Hola compañeros! Y digo compañeros porque soy comunista. Y qué es el comunismo. El comunismo es el máximo ideal humano de plenitud. Y en que consiste esa plenitud. En verse compañeros todos los seres humanos (con nuestras luces y nuestras sombras...)” Lizano clama per eradicar del món les estructures del sistema
actual supeditades a la idea de dominants-dominats que impedeix que l’Acràcia es realitzi a través d’un sistema assembleari amb la creació de comunitats humanes coordinades sense cap lluita de domini sinó a partir de l’alliberament de la ment i els sentiments. Lizano proposa el comunisme autèntic basat en la fusió del sentit poètic amb l’humanisme llibertari. L’aventura poètica de Jesús Lizano va començar amb el crit dels descobridors del nou món: He descubierto tierra que ha continuat al llarg dels anys i de la seva obra poètica proclamant aquesta visió utòpica transformada definitivament en LIZANIA, és a dir l’Acràcia on tots serem companys. Segueix amb la publicació de Cartas abiertas al poder político on recull les quinze cartes que el poeta va enviar al poder literari denunciant el boicot que ha rebut la seva obra poètica. El primer volum conté els reculls poètics: Camino de imperfección i Lizanote de la Mancha. Aquí trobem prou coneguts de Jesús Lizano com ara “Lizano de Berceo”, “Balada del soldado conocido”, “Soledad”,  “El orden”, “La muerte de Don Quijote”, “Los okupas poéticos”, “Florecillas”, “Lizanitos” i “Lizanote en la Mancha”. 
El segon volum de l’obra completa de Jesús Lizano comença amb l’escrit filosòfic poètic "Camino de la comnprensión", on el poeta $desenvolupa amb profunditat els seu pensament racional i utòpic: “Camino de perfección es uno de los títulos más definidores de lo que significa la lucha por el poder, una de las claves para explicar por qué estamos divididos en dominantes y dominados, el por qué de esas enfermedades de nuestra diosa Razón, el racionalismo y el irracionalismo. El raciocinismo originario de la prepotencia del dominio y el irracionalismo de la sumisión...” Aquest segon volum aporta els poemaris El mar i Lizanote  de la Acracia o la conquista de la inocencia. Aquí trobem els poemes més coneguts i populars del poeta i gran comunicador que és Jesús Lizano: “Mamiferos”, “Canción de Popocatepelt”, “A la mierda”, “Lamento ácrata”, “Las personas curvas”, “El prisionero del tiempo”, “¡En el Coven Garden!”, “Poemo”, “La Columna poètica”, “La conquista de la inocencia”, “Caballitos”, “El Lizanismo”, “El ajedrez poético”, etc. El llibre s’acaba amb la publicació de tres articles que formen l’epìleg i finalment el poeta s’acomiada del seus lectors amb un sonor adéu: “Des de la libertad, desde la poesía, desde la comprensión, desde la soledad... un gran abrazo a todos. Una obra realment impressionat tant en el sentit poètic com en el filosòfic que lega el poeta Jesús Lizano als mamífers que han oblidat la seva condició de mamífers i es creuen que són diputats, reis, coronels, demòcrates, comunistes, marquesos, camperols, benedictins, musulmans, empresaris, cosmonautes, caixers, italians, anglesos, catalans: “¿Catalanes / Yo veo mamiferos”.


Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 31-10-2014)

(Coberta  llibre F. Aisa)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE FERRAN AISA "BALADA DELS RAVALS" (EL PONT DEL PETROLI-BADALONA, 2014)

A CÀRREC DE PACO FANÉS, ANDREU AISA I L'AUTOR

DIVENDRES 5 DE JUNY A LES 19,30 H., A LA LLIBRERIA CALDERS (PASSATGE PERE CALDERS, 9, AL BARRI DE SANT ANTONI DE BARCELONA)

(Andreu Aisa, Ferran Aisa i Paco Fanés a la presentació de "Balades dels Ravals". Foto: Maria Carmona)

Presentació del llibre de Ferran Aisa "Balada dels Ravals", a la Llibreia Calders (passatge Pere Calders, 9, barri de Sant Antoni de Barcelona)


L’ESCOLA DE FILERA


El senyor Solé, amb barret d’ala ampla, cada dia em venia a buscar a casa,
quatre i repicó, la mare sortia al balcó:-El nen ja baixa. Un petó a la galta,
pentinadet amb clenxa, bata grisa de col•legial a ratlles,
pirulí de menta del senyor Peret, la cartera penjada a l’esquena.
Infants en filera índia pels carrers del Raval camí de l’escola: Cadena, Aurora,
Sant Jeroni, Sant Rafael, Robador, Hospital, Roig, Carme, Riera Alta, Lluna,
Guifré i Ponent. Així per totes les cases, infants en filera cap a l’escola
nacionalcatòlica del franquisme:
             -Ave María Purisima...,
             bandera roja y gualda,
             cara al sol con la camisa nueva,
             España, cruz y espada,
             Una, grande, libre...

Ferran Aisa-Pàmpols (Balada dels Ravals, El Pont del Petroli, Badalona, 2014)

(Cartell homenatge J. Lizano)

Palabras de barricada
[Libro]

Una recopilación de anarcoversos. Fernando Barbero Carrasco (Coordinador).
Muy despacio, poco a poco, con delicadeza artesana hemos ido despejando las dudas y a la vez cayendo en otras, a veces más peliagudas, complejas y espinosas que las anteriores. Y todo, para desenmarañar un modesto y sugerente sendero en el bosque de la Poesía actual y lo que es más importante: conseguir mostrar a través de unas palabras agrupadas en líneas rítmicas, emocionantes y emocionadas el pensamiento anarquista.
Hemos buscado y encontrado, textos poéticos libertarios en el sentido amplio de la palabra; hemos solicitado a sus autoras y autores su consentimiento para publicarlos y han sido engarzados en este collar rojo y negro lleno de furia, con la idea de la Revolución y la Historia sobrevolando sus pasajes.
En este recopilatorio, también ha tenido cabida una muestra de Poesía visual o vanguardista. El criterio que se ha seguido ha consistido en la certeza de que lo que nos contaban los artistas, tenía ese imprescindible compromiso social, revolucionario, transgresor y subversivo. Nada más y nada menos.
No hemos reparado en adscripciones políticas; no obstante, excluyendo algunas escasas excepciones, la inmensa mayoría de quienes en esta publicación se someten a la consideración del lector, se declara anarquista.
Queimada Ediciones, Colección Algo más que palabras. Madrid 2015
238 págs. Rústica 18x13 cm
ISBN 9788485735716


Forman parte de esta antología poetas como Jesús LIzano, Antonio Orihuela, David Castillo, Ferran Aisa, Alberto García-Teresa, Ana Perez Cañamares, Ángel Calle, Rafael Calero, David Pielfort, Eladio Méndez, Eladio Orta, Enrique Falcón,Felipe Zapico, Andteu Aisa, Gerard Jacas, Isabel Bono, Gsús Bonilla, José Icaria, Mateo Rello, Xavier Díez, Pep Castells, Marta Navarro, Matias Escalera, Perro Afgano, Carmen Herrera Castro, Ánges Pestime...

PRIMERA CONFERÈNCIA SOBRE EL RAVAL AL CENTRE CÍVIC DRASSANES
ORGANITZADA PER OMNIUM CULTURAL CIUTAT VELLA EL 14 D’ABRIL
DE 2015

(Tarja de les xerrades)

EL RAVAL A TRAVÉS DEL TEMPS
FERRAN AISA

FORA MURALLES
El Raval és la zona de Barcelona que ha estat coneguda anteriorment com Barri Xino o
Districte Cinquè, que avui forma part del Districte de Ciutat Vella. El Raval és una zona
que va estar situada entre la segona i la tercera muralla, limitada per la riera de la Rambla,
el port marítim, el Paral•lel, les rondes Sant Pau i Sant Antoni i el carrer Pelai. El nom de
Raval prové del nom àrab Ràbad, que vol dir “al marge”. En aquesta zona és on expulsava
o enviava la ciutat tot allò que molestava o era perillós, com els ramats de bestiar, els
escorxadors, la prostitució, el joc, etc. Encara que les muralles van ser enderrocades
el 1859, el nom de Raval va continuar durant molts anys en la memòria de la gent.
El Raval és història i mite que va formar un imaginari que modelà el somni d’escriptors,
poetes i artistes que van trobar en aquest ambient la inspiració per la seva obra, i van elevar
la llegenda del barri barceloní a un tema universal. El nom del Raval va ressorgir després
de la nit franquista i la recuperació democràtica, que va suposar una reforma radical del
barri.
El que anomenem actualment barri del Raval ha estat habitat per nuclis humans des
de l’antiguitat, la proba són la quantitat de vestigis arqueològics trobats cada vegada que
s’han fet grans obres a aquesta zona de Barcelona. Per exemple mentre s’urbanitzava la
denominada illa Robador s’hi van trobar restes de l’edat de bronze, és a dir uns mil cinc
cents o dos mil anys abans de Crist. I de la mateixa època son els vestigis trobats a altres
indrets del barri com sota la Caserna de la Guàrdia Civil o l’edifici de l’antic Bar Pay Pay
del carrer de Sant Pau. Més recentment les obres de la flamant plaça de la Gardunya han
proporcionat més vestigis de l’antiguitat el trobar restes arqueològiques que aporten nova
llum sobre l’habitabilitat del Raval de fa sis mil anys. Per tant a la prehistòria ja hi havia
nuclis de població en aquest indret que coneixem amb el nom de Raval.
La tribu ibèrica dels laietans també van transitar per aquesta zona de pas entre els petits
poblats de Barkeno o de Layes amb Montjuïc, el pas dels cartaginesos i l’arribada dels
romans. Aquest darrers són els que es mantindran més temps a la zona i seran els que
crearan més infraestructures del Raval. Un zona entre les muralles de Barcino,  rieres,
rieretes i torrents que han de domesticar i convertir-les en horts i alhora en camins per
creuar-les cap a Montjuïc, cap el port, cap el Pla o cap a la península. El primer traçat de
camins romans prefigurarà la futura formació del barri. En aquella època existien alguns
camps de cultiu i hortes, doncs hi ha havia molta aigua que baixava per les seves rieres. La
zona al voltant de l’estany del Cagalell era considerada insalubre. Aquestes terres eren
travessades per una de les més importants vies romanes: la via Augusta, més tard
anomenada Morisca, Camí Reial o Camí del Llobregat, que correspon a l'actual carrer
Hospital, plaça Pedró (on hi havia el pedró o creu de terme de la ciutat) i Sant Antoni
Abad. Altres camins oberts pels romans foren els actuals carrers Tallers, Carme, Sant Pau i
Trentaclaus (Arc del Teatre). Aquests camins, conjuntament amb les antigues rieres que
recollien les aigües del pla de Barcelona, seran les que configurin la trama urbana
posterior. A la vora dels camins romans s’han trobat necròpolis, sobretot a la zona de la
Via Augusta. Amb el cristianisme de l’edat mitjana hi va haver un petit nucli de població al
voltant del monestir de Sant Pau del Camp, que vivien de la terra. Aquest centre hortícola
fou el més important del Raval, doncs anava des de l’actual Paral•lel fins a prop de la
Rambla. Un altre indret important d’aquella època era la plaça del Pedró, situat a la cruïlla
del carrer del Carme i de l’Hospital. En el segle XII s’establí l’hospital de Sant Llàtzer, que
acollia malalts de llebroseria. També la zona de Trentaclaus va destacar per ser una zona
gairebé fora llei amb tabernes, trinquets i els primers nuclis de prostitució.

LA TERCERA MURALLA
Barcelona havia crescut fora de les muralles romanes de Barcino, creant aleshores les viles
noves de Santa Anna, el Pi, Santa Maria del Mar, Sant Pere de les Puelles, les quals
quedaven desprotegides dels atacs constants a que la ciutat era sotmesa durant les guerres
que se succeïen en època medieval. Per tal de defensar la ciutat el segle XIII el rei Pere II
el Gran havia fet aixecar la segona muralla de Barcelona que deixava la riera de la Rambla
i el gran terreny del Raval. Però en els següents anys noves construccions emblemàtiques
dins del Raval com les Drassanes o l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1401), així com
altres edificis religiosos i tots els horts que alimentaven la ciutat va fer que novament es
projectés encerclar Barcelona amb una nova muralla, que fou aixecada durant el regnat de
Pere III el Cerimoniós, al segle XIV. La muralla configurarà territorialment el Raval. La
muralla tenia inicialment tres portals: Tallers, Sant Antoni i Santa Madrona;
però, molt aviat s'hi va obrir un altra, anomenada "Bretxa de Sant Pau", que permetia
sortir directament als camps de conreu de Montjuïc i als horts de Sant Bertran. La
construcció d’aquesta muralla no va significar l’enderrocament de la segona que
tancava la ciutat vella per la Rambla, sinó que obria noves perspectives a la ciutat nova,
el Raval. Era una època de grans epidèmies amb la tercera muralla, la ciutat foragitava
els establiments perillosos per la salut i els col•locava cap l’actual zona del Paral•lel.

PORTAL DE SANT ANTONI
Era la principal entrada de la Barcelona medieval que va restar oberta fins a meitat del
segle XIX en què fou enderrocada la muralla. Per aquesta porta entraven els reis i els grans
personatges que visitaven la ciutat. El camí transitava per damunt del que avui és el Mercat
de Sant Antoni, camí que ja havien fet els romans, seguia per l’actual carrer Tamarit i
Avinguda Mistral fins a le Creu Coberta. Tant a les portes de Sant Antoni com a la vora de
la Creu Coberta hi havia forques amb malfactors penjats. N’era habitual la corrua dels
monjos de la Parròquia del Pi que anaven a pregar pels difunts condemnats a mort. Per el
portal també entraven les mercaderies que venien d’altres indrets. Tenim la crònica de
l’arribada dels reis Catòlics o del seu nét Carles o del fundador de la Companyia de Jesús
Ignasi de Loyola.

ELS CONVENTS
El Raval fou l’espai de Barcelona on s’establiren la majoria d’ordes religioses que van
anar construint els seus edifici a les antigues hortes de Barcelona. El període més
brillant dels monestirs el podem situar entre el segle XV i l’acció desamortitzadora del
segle XIX. Entre els convents instal•lats al Raval hi havia el de Sant Pau del Camp, San
Antoni Abad, Priorat de Nazaret, Sant Joan de Jerusalem, Carmelites Descalzos,
Trinitaris, Franciscans, Cartoixa de Montalegre, Sant Josep, Santa Mònica, Santa Isabel,
les Monges de l'Ensenyança de les Jerònimes, etc. Les processons formaven part de
l’ambient d’aquell Raval marcat per el catolicisme més radical, en temps en què existia la
Santa Inquisició. Els carrers sense llum elèctrica, és a dir il•luminats tan sols amb les torxes
dels monjos o amb petites llànties d’oli creava un ambient més aviat tètric. Els convents
posaven en pràctica el “Ora et Labora”, doncs cadascun d’ells disposava del seu propi hort
i alguns biblioteques immenses com el del Carme, que fou la base de la Biblioteca de la
Universitat de Barcelona. La majoria d’aquests convents van patir els incendis
anticlericals de 1835 o van formar part de la desamortització de Mendizábal, que
recuperava espais per a la ciutat. Esglésies i convents que van sobreviure el segle XIX van
patir les escomeses de les revoltes del nou segle, ja fos durant la Setmana Tràgica de 1909
o durant l’inici de la Guerra Civil Española de 1936.

ELS HORTS
El Raval era el gran hort de Barcelona des de l’època dels romans proveïen la ciutat de
verdures i fruites. Precisament la importància dels horts del Raval, així com l’escorxador i
dels corrals amb ramat que hi havia a aquesta zona va fer que el recinte fos tancat per la
tercera muralla de la ciutat, doncs això permetia en cas de setge no perdre els aliments per
nodrir els habitants de la ciutat. La zona era rica en aigua amb rieres i rieretes que servien
per regar els horts. A l’entorn dels horts van anar apareixen els primers nuclis d’habitatge
rurals, alguns ciutadans nobles de Barcelona es construïen els seus palauets a la zona del
Raval perquè aleshores hi havia un aire més pur que dins de la ciutat. Dins del Raval rural
trobem les finques de Can Carrió, a l’actual carrer Junta del Comerç; l’Hort d’en Murlà,
molt popular perquè en els seus terrenys se celebrava cada any les festes patronals dels
camperols del Raval i de la Mare de Déu del Carme. A l’Hort d’en Murlà es va instal•lar
un envelat on els dies festius s’hi feia ball.  En aquesta zona hi havia un safareig famós per
els festejos de les parelles. A l’alçada de l’actual Rambla del Raval amb el carrer de
l’Hospital hi havia el corral de cabres de l’Hospital de la Santa Creu. Al barri hi havia
diverses fonts i es practicava el joc del trinquet, un dels espais era al desaparegut carrer de
la Cadena, aleshores ocupat per horts tancats per una cadena d’aquí el nom del carrer. Dins
del Raval hi hagueren nombrosos horts, alguns d’ells són recordats al nomenclàtor com el
de Sadurní, el de la Bomba, el de l’Om, etc.

LES FÀBRIQUES D’INDIANES I LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL
El segle XVIII començaren a funcionar en el Raval les primeres indústries
manufactureres de Barcelona. Una de les més importants va ser la d’Antoni Serra i Cia,
l’any 1738, fàbrica de teixits i estampats, que estava instal•lada al carrer Trentaclaus
(situat cap  l’actual Avinguda de les Drassanes). Seguidament aparegueren altres
fàbriques d’indianes instal•lades al Raval com la dels germans Magarola al carrer Tallers i
la d’Erasme de Gònima al carrer Riera Alta-Carme. La instal•lació de les fàbriques va
atreure nombrosa mà d’obra de les zones rurals de Catalunya, això va significar la
necessitat de cercar habitatges per els treballadors, i a finals del segle XVIII, al redós de les
indústries d’indianes van començar a aixecar-se els primers habitatges de veïns.
La industrialització de Catalunya apareix per primera vegada al Raval de Barcelona,
amb la instal•lació, per un “Reial Orde” de març de 1831, de la fàbrica vapor Bonaplata,
Rull, Vilagregut i Cia., situada al carrer Tallers. Aquesta fàbrica va ser incendiada pels
"luddites", el juliol de 1835, durant la revolta de les “selfatines”. No fou l’únic cas de
lluita que visqué el barri, doncs al llarg del segle XIX n’hi hagueren nombroses revoltes
obreres i bullangues de tota mena com el de la jamància o les de tipus liberal, que afectaren
a tot Barcelona. Molt aviat les fàbriques, sobretot tèxtil i foneries anaren ocupant els
terrenys del antics horts, els quals es desplaçaren cap a Sant Bertran, el Poble Sec i
Montjuïc. La industrialització va fer créixer la densitat del Raval, poc a poc, al costat de les
fàbriques s’anaren construint habitatges pels treballadors. Un dels primers industrials que
va construir cases pels seus obrers va ser Erasme Gònima, al costat de la fàbrica al carrer
del Carme. Ell mateix es va fer construir un palauet al carrer del Carme. Al Raval van
proliferar les Cases-Fàbrica, que situaven a la planta baixa l’espai industrial i s’habilitava
els pisos pels treballadors. Aquest model el trobàvem en cases situades al carrer Riereta,
Aurora, Vistalegre, Sadurní, Sant Rafael, Robador, Joaquim Costa, Marques de Barbarà,
etc., actualment gairebé han desaparegut totes. La densitat de població del barri
era molt alta, aviat no hi va quedar cap espai per construir. Els habitatges dels obrers no era
més que un barraquisme vertical. El Raval va passar de ser la zona agrícola de la ciutat, a
no disposar d’un pam de verd.

EL MOVIMENT OBRER
La revolució industrial va fer aparèixer per una banda la burgesia i per l’altra l'obrer
assalariat. La consciència obrera davant l’explotació i la injustícia social va portar cap $
l’associacionisme sindical i cap l’internacionalisme. Un dels moviments sindicals més
importants "Les Tres Classes de Vapor" tenia la eva seu al carrer de la Cera. El 1870 al
Raval es posava en marxa la Secció Espanyola de la Primera Internacional.
El Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat fou el centre escollit pels obrers per fundar
la Federació Regional Espanyola de l’AIT. Els obrers s’organitzaran i crearan les seves
eines socials i culturals, entre les quals hi destaca l’Ateneu Obrer Barcelonès al carrer
Tallers. Al barri es va fer el juliol de 1855 la primera manifestació obrera d’Espanya que
va transcorre per el carrer de l’Hospital fins el Pla de la Boqueria sota el lema: “Associació
o Mort”. Els obrers barcelonins van continuar lluitant els següents anys  reivindicant el dret
d’associació. Les llambordes del carrers del barri van servir moltes vegades per fer
barricades.
Els socialistes espanyols, escindits de la Primera Internacional, van fundar el 1888,
també, en el Raval, la seva central sindical, la UGT), que s’adheriria aviat a la nova
Internacional. El Raval va ser un baluard del moviment obrer i, més concretament, del
moviment anarquista. Tant l’organització Solidaridad Obrera, amb seu al carrer
Mendizabal (actual Junta del Comerç) fins a molts locals de la CNT s'establiren al Raval.
També se n'establiren redaccions de periòdics com Tierra y Libertad , al número 39 del
carrer de la Cadena. A més hi havia diverses entitats culturals i fins i tot escoles laiques i
racionalistes. L'anarquisme va arrelar amb força al barri fins a la Guerra Civil.

VIDA QUOTIDIANA D’UN BARRI OBRER
El barri fill de la transformació industrial vivia bolcat al carrer o als terrats, fora de les
hores de treball era habitual que les nombroses tabernes estiguessin plenes de gent jugant a
les cartes o bevent xatos de vi. Molt aviat es van obrir bars per els treballadors com el de
l’Amnistia al carrer Nou de la Rambla tocant a Om o el de la Granota i un ball com el de la
Patacada al carrer de les Tàpies. A poc a poc s’obriren els primers teatres com l’Odeon i el
Romea al carrer de l’Hospital; el Teatre Circ Barcelonès al carrer Montserrat;el Niu
Guerrer i l’Edèn Concert a Nou de la Rambla i diverses coves d’art on imperava el
flamenc. Els infants sortien a jugar als carrers o pujaven als terrats. En aquell món
s’enlairava estels o els més grans tenien cura dels coloms. A les festes senyalades
desfilaven les agrupacions corals pel barri o les caramelles que cantaven per Pasqua
cançons populars catalanes.

EL MOVIMENTASSOCIATIU POPULAR
El Raval acollí entitats culturals de tota mena, algunes importants com l’Ateneu
Enciclopèdic Popular (AEP), entitat fundada el 1902, per obrers àcrates i per joves
republicans federals com Francesc Layret, Lluís Companys i Lluís Zulueta.
L’AEP va organitzar en la seva seu del carrer del Carme, biblioteca, escola, gimnàs i una
vintena de seccions que aplegaven a milers de barcelonins, majoritàriament, treballadors,
menestrals i estudiants. En el barri hi hagueren també moltes altres entitats populars, com
els Cors de Clavé, el Centre d'Estudis Socials, l'Ateneu Sindicalista, l'Ateneu del Districte
Cinquè, l'Ateneu Llibertari del Districte Cinquè, l'Ateneu Humanista, l’Ateneu Faros i
l’Escola Racionalista Labor. Paral•lelament i afavorit per la seva proximitat al moll i pels
seus carrers ombrívols es desenvolupa tot una sèrie de cabarets, bars i “colmados” on es
desenvolupa la vida nocturna barcelonina. Destaca el "Bar del Centro" a La Rambla del
Mig, on acudia aquesta bohèmia romàntica formada per escriptors, poetes, artistes,
sindicalistes llibertaris, anarquistes, republicans revolucionaris, socialistes i petitsburgesos
vividors.

LA MARGINACIÓ SOCIAL
Dins del barri també s’estén la prostitució, la delinqüència i altres lacres socials derivades
de la misèria.) La pobresa extrema també tindrà el seu aixopluc al barri amb les Cases de
Caritat, de Misericòrdia, de Beneficència, etc. L'Olla del Pobre seria una de les institucions
barcelonines del segle XIX que alimentava a les portes dels convents els desfavorits, els
aturats, els vells, els marginats... Era el triomf de la caritat cristiana en lloc de la  justícia
social. El Raval (districte Vè) esdevé també una zona de mercat negre. Hi conviuen les
famílies obreres amb la gent dels baixos fondos. La situació pintoresca originarà el nom de
barri “Xino”. En el primer terç de segle es produirà una onada d’emigració del camp cap a
la ciutat: catalans, aragonesos, valencians...

ELS PROJECTES URBANÍSTICS
Amb l’edificació de l’Eixample i la degradació del Raval, a causa de la proliferació de
fàbriques i de l’augment de la densitat de la població. Ildefons Cerdà va preveure, en el seu
projecte de l’eixample, traçar dues vies que creuarien el Raval. Més endavant es va aprovar
el Pla Baixeres de 1879, amb el pla A, B i C, que va suposar la construcció de la Via
Laietana però, el projecte va quedar estancat en les altres vies, una d'elles, era una línia
traçada sobre el plànol que portava el carrer Muntaner fins el mar creuant el Raval; l'altra
havia de venir des del passeig de Sant Joan  fins a la Ronda. Durant la Segona República es
va fer un nou projecte: El Pla Macià del GATCPAC (1934), que significava el sanejament
del barri, remodelació progressiva però puntual, mantenint l’aspecte històric i la identitat, i
enderrocament d’illes en mal estat per ser substituïdes per espais oberts, de tipus social –
cultura i esports- i assistencial -sanitat i centres d’acollida-. Nous projectes es va albirar des
de la Conselleria-Regiduria de l'Ajuntament de Barcelona, en plena Guerra Civil, per
sanejar el barri, però amb la derrota republicana van quedar oblidats.

EL BARRI DURANT EL FRANQUISME
El barri, després de la guerra, viurà una etapa gris i de pobresa generalitzada arreu per
l’escassetat de productes. La zona del Raval va ser molt afectada pels bombardejos de la
guerra, durant molt temps les cases enderrocades per les bombes quedaran a la vista de
tothom, moltes d'elles fins els anys seixanta. El Pla Comarcal va posar en marxa novament
la reforma del Raval. L’enderrocament de molts edificis en la zona baixa del barri va fer
que l’Ajuntament franquista iniciés la construcció de la Avinguda Morato (Drassanes), els
expropiat per les obres van ser traslladats al nou barri de la Mina.
En la zona de l’Arc del Teatre i de l’Arc de Cirès (desaparegut) apareix el mercat negre i
en pels carrers veïns s’estén una prostitució pobre. Els anys cinquanta i seixanta el barri
viurà l’arribada de l’emigració espanyola (andalusos, gallecs, castellans, extremenys...)
El Raval, districte cinquè o barri “Xino” acollirà tota aquesta emigració que s’allotja de
rellogats en pisos en males condicions. Amb el boom econòmic dels anys seixanta moltes
famílies s’establiran a altres barris de Barcelona o de l’ària metropolitana.

DESESTRUCTURACIÓ I CONSTRUCCIÓ DEL NOU RAVAL
Els anys setanta foren de lluites reivindicatives on l’associació de veïns va jugar un paper
força important per intentar arreglar la situació desastrosa del barri. Es demanava l'atur de
la García Morato i es reivindicaven zones verdes, equipaments socials i esponjament del
barri.  L’eufòria del canvi polític i les vicissituds de la transició, amb una de cal i una
arena, se’n va endur però les promeses del primer ajuntament democràtic. I d’arreglar el
barri respectant-lo, es va passar a l’estratègia de l’especulació... Els anys vuitanta i noranta
el barri es va anar degradant física i moralment, per una banda la pobresa va fer acte de
presència com mai derivat de la crisi econòmica (atur) i per l’altra de l’envelliment de la
població. La marginació social va tenir el seu cau en el barri amb els problemes de la droga
dura (heroïna i cocaïna) i això va ser un dels principals focus de la delinqüència. Les noves
actuacions urbanístiques (PERI) es van centrar en l’expropiació dels habitatges afectats per
l’antic pla de Baixeras, on s’ha construït la Rambla del Raval. 

EL RAVAL AVUI EN DIA
El Raval en el segle XXI ha viscut un nou allau emigratori però aquesta vegada forani
(magrebins, pakistanesos, sud-americants, europeus de l’est, filipins...) El Raval disposa de
molts equipaments culturals però que són de la ciutat en general (Liceu, CCCB, MACBA,
BC, la Filmoteca, etc.). Grans hotels com el Barceló, restaurants, bars de disseny, etc., tot
plegat disposat per convertir-lo en un parc temàtic per consumició de l’oci i del turisme.  El
nou barri continua exempt de zones verdes, esportives, culturals i de lleure. Una zona tan
cèntrica de Barcelona i tan propera al port genera tota mena d’intervencions immobiliaris,
entre els quals s’ha donat darrerament el “mobbing” per fer fora a veïns sense recursos de
casa seva per enderrocar i construir pisos  amb el valor especulatiu del mercat actual. El
Raval ha passat de ser la fàbrica de Barcelona, a ser tan sols una zona més de serveis i
lleure de la ciutat.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, abril de 2015)

2ª XERRADA DE FERRAN AISA SOBRE EL RAVAL: "LA CULTURA POPULAR AL RAVAL" (2) ORGANITZADA PER ÒMNIUM CULTURAL EL 12 DE MAIG DE 2015 AL CENTRE CÍVIC DRASSANES

(Fragment d'un dibuix amb rodolí de l'Auca de l'Ateneu Enciclopèdic Popular)

LA CULTURA POPULAR

FERRAN AISA


La cultura feta per el poble

La idea de cultura popular ha estat manipulada en alguns aspectes pel poder per convertir-la en el sac on es recull tot allò que abans es considerava folklore, és a dir el conjunt de tradicions, costums i creences populars. En canvi ha quedat arraconada la versió de cultura popular que s’havia practicat en el nostre país fins a la guerra civil i, malgrat que amb menys força, durant el franquisme i la transició. Podem dir que la cultura popular és aquella que surt del poble organitzat i retornar al poble sense que sigui monopolitzada per cap estament de poder de la societat. D’aquí la importància organitzativa dels ateneus, els centres socials i recreatius, les associacions de veïns, les cooperatives, etc. Per tant la cultura popular era i és aquella cultura que fa el poble, amb el poble i per el poble. La cultura popular feta a través d’ateneus i altres associacions socials volia esdevenir l’eix vertebral de la vida associativa per ajudar a la transformació de la societat que havia d’acabar amb els adjectius “popular” o “superior”, tal i com ho deia Rafael Campalans en una conferència pronunciada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular: <<El problema que s’ha de plantejar la nova societat, és el problema de la “cultura única” és a dir, la Universitat i el Colegium no per a l’usdefruit exclusiu d’una classe, sinó per a tots els que en siguin dignes. No una Extensió Universitària per a Obrers, no una simple Universitat Popular, sinó la magna i única Universitat del Poble.>> 
La pràctica de la cultura popular va originar l’aparició d’obrers il•lustrats i d’autodidactes convertits en savis. Aquest esperit cultural pretenia convertir els ateneus i centres socials en les veritables universitats obreres, marcada per una filosofia que, en paraules de Jaume Aiguader, havia de fer <<de cada home un obrer i de cada obrer un doctor.>>

Societats recreatives i d’esbarjo

El Raval ha estat una zona treballadora però també molt festera, des del segle XVIII trobem societats que promouen l’esbarjo dels habitants del Raval i dels barcelonins en general. Començant per els  balls populars que se celebren als horts del Raval, sobretot a l’Hort d’en Murlà, situat a l’actual zona dels carrers Junta del Comerç-San Pau, fins les festes de Carnaval al Teatre de la Santa Creu (actual Principal) a la Rambla. Són populars les festes organitzades a l’hort d’en Murla per la Societat d’Artesans i Hortolans de Barcelona per San Domènec o la Mare de Déu del Carme. Al costat de l’hort hi havia un safareig molt freqüentat per les minyones. Aquesta societat serà la primera en aixecar un envelat a Barcelona el 29 de juny de 1846 a l’hort del Caputxins a la Rambla i un mes després a l’Hort d’en Murla per la festa del Carme. A finals del segle XVIII funciona a Barcelona la Societat de ball La Linterna que organitza els seus saraus a l’anomenat “Almacén de Baile de Santa Mònica”. També per aquesta mateixa època al carrer Nou de la Rambla hi ha la Sala de Baile de San Cayetano molt sovintejada per la guarnició militar de la caserna de les Drassanes. En aquests indrets lúdics se celebrem balls de màscares populars a benefici de la Casa de la Caritat. Per una altra banda els balls de Carnaval o les funcions dramàtiques del Teatre de la Sant Creu o Principal de la Rambla van en benefici de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
A principis del segle XIX s’obre la sala de Ball Públic de la Casa-Fàbrica N. España del carrer Robador. La fúria pel ball dels barcelonins arribava a totes les classes socials, des de l’aristocràcia que ballava en els seus palauets i casalots, fins a la burgesia que acudia a la Santa Creu o les classes populars que freqüentaven els balls-magatzem de Santa Mònica, Santa Clara de la Barceloneta o el Ball Públic del carrer Robador. El benefici dels festivals de màscares es distribuïen també a la Casa de la Misericòrdia i al “Socorro de Caridad de la Olla Pública”. Per tant l’esbarjo de les classes socials barcelonines servien per ajudar solidàriament als més abandonats per la societat. El segle XIX el ball de màscares s’incrementa a nous espais per la burgesia com la Llotja o el Liceu, i altres de signe més populars a sales com La Patacada al carrer de les Tàpies o la Sala Mabille al carrer Sadurní, 20.
Les societats recreatives i familiars es multipliquen considerablement el segle XIX amb la creació de centres dedicats a l’esbarjo en les que no hi falta mai el ball. Al Raval n’apareixen unes quantes com per exemple les societats de teatre i ball Julián Romea, Odeón, El Ramillete, La Paloma, La Cibeles, La Serpentina, la Sílfide, La Violeta, la Estrella, la Camèlia i algunes altres. Les dues primeres tenen la seva seu als teatres Romea i Odeón del carrer de l’Hospital; el Ramillete al carrer Robador, 32; La Paloma, la Cibeles i la Serpentina s’instal•len al carrer Mendizábal (actual Junta del Comercio), amb el temps aquestes tres societat recreatives i de ball construiran la seva pròpia sala, la primera a l’antiga fonera Comas del carrer Tigre, la segona anirà al carrer Floridablanca on la sala anirà canviant de nom fins a convertir-se primer en la Bohèmia Modernista i després en el Gran Price; i la tercera surt també del barri per anar-se’n al carrer Còrsega (Gràcia). La societat Sílfide fa ball tots els diumenges al carrer Guàrdia, 6; la Violeta, té el seu local al carrer del Carme, 77; l’Artística al carrer Montserrat, 14; l’Estrella, a Nou de la Rambla esdevindrà més endavant l’Edèn Concert; la Camèlia freqüenta las sala de Casino Artesano, al carrer Hospital, 51. Per aquesta època funcionen altres centres anomenats Casinos al raval como el Barcelonès, situat a la planta superior del Bar Delicias (Rambla, 19), on les societats La Tertúlia i Melpómene, es reunien per xerrar o per fer saraus. El Casino Artesano Barcelonès era freqüentat per diverses societats del Raval com La Fraternitat, La Imparical, La Siempreviva, la Colla de l’Arròs o la Societat Francesa de Beneficència. El benefici de lees grans festes que s’organitzaven anaven a parar a mans de la Societat d’Amics dels Pobres. Una de les societats més populars de la meitat del segle XIX és l`’anomenada Veloy Club, al carrer Nou de la Rambla, 75. En les darreres dècades del segle trobem més societats recreatives que fan la seva vida al Raval com la societat de ball “El Àguila” al carrer Amàlia, 38; l’Ateneu Amistat al carrer Robador; el Casino del Centro, al primer pis del Bar Nou del carrer Nou de la Rambla, 51; el Casino de la Mina, amb nom del mateix carrer; la Societat l’Aurora, al carrer de Sant Pau, 17; la societat el Gavilán, al salons de la Paloma; el Círculo del Liceu, a la Rambla; el Saló Barcelonès, a Carme, 38; el Saló de les Columnes, a Ponent, 22; el Saló Oriental, Hospital, 105; Societat la Unión (Carme, 85); El Lirio Catalán (Cera, 40); La Pamela (Sadurní, 20); Saló l’Havana (Ponent, 22); etc.
El món associatiu és molt ric en aquesta època amb la creació de societats recreatives del moviment obrer i menestral com la Societat d’Artistes Culinaris i Cambrers de Barcelona que té el seu local al Carrer Nou de la Rambla, 12; el Círculo de Dependientes del Comercio del carrer de l’Hospìtal; la Societat de Perruquers, Sant Pau, 45; Casino Imperial, Mendizábal, 11, era la seu de nombroses societats com La Poma, El Mochuelo, La Favorita, La Confianza,, La Constancia, La Nueva Paloma, La Serpentina, La Cibeles. Aquest Casino es va mantenir obert fins 1911. El Casino Imperial havia començat a la Ronda Sant Antoni, 14, va passar posteriorment a la Ronda Sant Pau, 44, n’era la seu oficial de la Societat La Aranya.
Des de meitat del segle són abundants les societats de teatre representen obres clàssiques del segle d’or espanyol, Lope de Vega, Calderón, Tirso de Molina, Alarcón, etc. Dins del Raval destaca la Societat Cervantes del Teatre Romea o la Vélez Guevara al teatre Jovellanos, del mateix carrer, en aquest mateix local el 1888 els obrers socialistes funden la Unió General de Treballadors (UGT). Les associacions dramàtiques aviat combinaran el teatre castellà amb el català de Pitarra i altres autors de la Renaixença. Les entitats recreatives continuen col•laborant assíduament amb la beneficència a través de la Societat d’Amics del Pobres de Barcelona i de la Casa de Caritat.

Societats humorístiques, culturals i socials

Una altra de la particularitat dels barcelonins es la rauxa. Les societats humorístiques, culturals i socials n’eren un exemple d’aquesta particularitat. Al Raval va destacar la societat La Poma que tenia la seva seu en unes golfes del carrer Carretes; però la més popular fou l’anomenat Taller de l’Embut, al carrer de l’Om, 3. Situat al rovell de l’ou industrial barceloní. El local disposava de cafè-cantant, sala de tertúlia, espai d’exposicions, biblioteca i sala polivalent on es feien representacions teatrals i balls de disfresses o de màscares. Els seus socis eren majoritàriament de la classe treballadora. A la veïna Nou de la Rambla o Conde del Asalto (com es deia llavors) hi havia diversos locals que portaven per nom Mecànic, l’Aminista, la Granota, Triomf, Alegria... Entre els habituals d’aquests locals hi havia els associats a les Tres Clases de Vapor, la Societat Obrera de Teixidors i els redactors d’El Obrero, periòdic que dirigia Antoni Gusart. El moviment obrer internacionalista de la FRE es belluga com peix a l’aigua per aquests locals on el teatre i el cant coral formen part de la vida cultural. El Taller de l’Embut va acollir l’estrena de Les Flors de Maig d’Anselm Clavé, i la seva massa coral actuà diverses vegades al Cafè la Granota. Els Cors de Clavé a més de les seves actuacions als Jardins de la Nímfa o els d’Euterpe de l’actual passeig de Gràcia, cantaven a indrets de Barcelona com la plaça del Pedró. Clavé també va ser el introductor de la música de Warner a les capes populars, per exemple el 1860 la Coral Euterpe va interpretar un fragment de l’òpera Tannhäuser al Teatre Circ Barcelonès.
Les corals de Clavé van començar alhora a multiplicar-se i van aparèixer diversos grups per tot Catalunya.
La festa més gran que es celebrava al Raval era la que s’organitzava per Carnaval al Teatre de l’Embut, amb la construcció de carrosses que desfilaven pel carrers del Raval fins al Prado Catalán, a l’actual cruïlla Gran Via-Passeig de Gràcia. Aviat al Taller de l’Embut li va sortir un competidor la Baldufa, al carrer de les Tàpies, 6, destinat a l’humor satíric, el cant coral i el ball. La seva sala era sovintejada per altres societats recreatives com La Gralla, entitat festiva que organitzava jocs florals humorístics. Tant el Taller de l’Embut com la Baldufa organitzaven vetllades de teatre humorístic amb les obres dels autors catalans Pitarra, Roure, Feliu i Codina, Vidal i Valenciano, etc.
Paral•lelament a aquestes entitats hi ha la més coneguda de lo Niu Guerrer, que era l’hereva de la Societat del Born. Lo Niu Guerrer, promoguda per el dramaturg lliurepensador, maçó i filantrop Rossend Arús, tenia la seva seu al carrer Nou de la Rambla. D’aquesta agrupació que promocionava el teatre català satíric i les festes de carnaval cal destacar al jove Antoni Gaudí, que va col•laborar en la decoració de les carrosses que sortien a desfilar des de els carrers del Raval fins el Camps Elisis.
Antoni Gaudí havia viscut, amb el seu germà Francesc, al carrer de la Cadena, 22, mentre estudiava a la Universitat de Barcelona situada a l’antic convent del Carme, davant de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Per aquella època freqüentava les tertúlies anticlericals del Cafè Pelayo, al carrer del mateix nom. Entre els tertulians hi havia alguns del seus paisans reusencs el internacionalista Josep Llunas i Pujals; i el poeta Joaquim Bartrina; el president de l’Ateneu Català de la Classe Obrera, Rafael Farga Pellicer; i el seu company d’estudis, Camil Oliveras. Un dels projectes dels contertulians de 1876 fou la de projectar un monument a Barcelona dedicat a Michael Bakunin que acabava de morir. Les tertúlies de cafè eren un dels esports favorits dels barcelonins, ala Gran Cafè d’Espanya, a la Rambla cantonada Nou de la Rambla, s’hi feia una nocturna de periodistes. I a la rebotiga de les botigues també era normal que les xerrades duressin més del normal, com la popular de Pitarra a la seva rellotgeria del carrer Escudillers; al Raval es va fer famosa la de la llibreria de Josep Maria Codolosa al carrer de l’Hospital, 40, on participaven escriptors com Albert Llanas, Pompeu Gener, Carles Altadill...

Ateneisme i associacions culturals
 
L’ateneisme a Barcelona havia aparegut a meitats del segle XIX amb la creació de l’Ateneu Català (1860), el qual fusionat amb el Casino Mercantil de Barcelona donaria origen a l’Ateneu Barcelonès, que durant uns quants anys tindria la seva seu a un pis del Teatre Principal, passant posteriorment a la seva ubicació actual del carrer Canuda. Aquest ateneu literari-científic era un centre cultural i social de la burgesia barcelonina. L’any 1861 naixia a Barcelona l’Ateneu Català de la Classe Obrera, primer sota el signe del partit progressista, però aviat es decantà cap a la línia bakuninista, estava situal al carrer Mercaders. Al Raval hem d’esperar a 1882 per tenir un centre d’aquestes característiques important, l’Ateneu Obrer de Barcelona, que estava situat al carrer Tallers, 22, disposava de sala de conferències, biblioteca i escola. La seva principal missió era oferir tota mena d’instrucció a la classe treballadora i fomentar la propagació de centres de cultura popular arreu de Catalunya. Seguint el seu model es van crear nombrosos ateneus obrers (Sant Andreu, Badalona, Mataró...) Aquest ateneu després de la guerra civil va continuar obert sota l’ègida del catolicisme fins el 1964.
També durant els anys vuitanta sel segle XIX destaca l’empenta cultural que realitza
Rossend Arús amb la creació del “Círculo la Luz de librepensadores”, al carrer Nou de la Rambla, 61, amb la participació de lliurepensadors com el geògraf Odón de Buen, el cooperativista Josep Salas Antón, el tipògraf Eudald Canibell, l’escriptor llibertari Anselmo Lorenzo, el folklorista Cels Gomis i, entre altres, el propagador de l’ateisme José Nakens. Una de les preocupacions tant dels lliurepensadors com dels ateneistes era la creació d’escoles laiques. La Federació Obrera Barcelonesa va promoure l’escola “El Sitjar” al carrer Tallers, que seguia la metodologia de les escoles internacionalistes i disposava de cartilla pròpia El Ariete Socialista. L’escola s’obria els diumenges als pares dels alumnes i als interessats del barri que volguessin assistir a conferències d`història i de sociologia. Per tal de fomentar l’ensenyament laic es va crera el Centro de Amigos de la Enseñanza Laica, al carrer de la Riereta, 20. Al districte cinquè va destacar la mestra Maria Marín, que dirigí l’escola de la Casa del Poble de Districte Vè.
Amb el canvi de segle apareixen nous ateneus al raval, sobretot de signe anarcosindicalista com l’Ateneu Sindicalista o el Centre Obrer d’Estudis Socials del carrer Ponent, on s’hi fan xerrada de tipus sociològic. L’Ateneu Sindicalista era molt freqüentat per un jove obrer que aviat es faria famós amb el nom d’El Noi del Sucre, Salvador Seguí, que fou assassinat el 10 de març de 1923, pels pistolers a sou de la patronal catalana, a la cruïlla de Cadena-Sant Rafael.
L’Ateneu Enciclopèdic Popular
Al Raval es creava a finals de 1902 l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), un model d’ateneisme modern i un exemple de cultura popular. La Vaga general de Barcelona de 1902 serà fonamental per la reorganització de noves iniciatives polítiques, socials i culturals. L’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona va ser fundat per  obrers il•lustrats àcrates que buscaren el suport de joves estudiants republicans com ara Francesc Layret, Lluís Zulueta i Lluís Companys. El primer local el va tenir a la Federació de Cors de Clavé del carrer de Sant Pau, d’aquí va passar al carrer Tallers, 22, i, l’any 1906, ja ocupava la seu del carrer del Carme, 30. El president de la nova entitat cultural obrerista fou l’escriptor naturista i malthusià Lluís Bulffi. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va dedicar-se des d’un inici a la cultura i l’educació de les classes populars de Barcelona, deslligats de tota confessió ideològica i social comptà amb diverses seccions: Excursions, Esbart Folklòric, Amics del Sol, Literatura i Belles Arts, Gimnàs i Esports, Estudis polítics, Ciència, Pedagogia, Esperanto, Orfeó Canigó, Narurisme, Música, entre altres. L’AEP comptava també amb escola, biblioteca i tribuna pública. Per  la tribuna de l’AEP van passar escriptors, científics, pedagogs i intel•lectuals de primera línia, tot un reguitzell que va de Joan Maragall a Federico  García Lorca, passant per Miguel Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Pedro Dorado Montero, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Felip Cortiella, Josep Comas i Solà, Margarida Xirgu, Rosa Sensat, Maria Baldó, Salvador Dalí, Joaquim Maurín i, entre altres, Andreu Nin. L’Ateneu Enciclopèdic fou un d’aquest centres dedicats a formar joves que van destacar en la vida políticia, cultural i social catalana, com per exemple el folklorista Joan Amades, el pedagog Manuel Ainaud i el poeta Joan Salvat-Papasseit. L’AEP va ser un centre d’alfabetització, de formació, de fraternitat i de solidaritat. Una tribuna oberta per els obrers il•lustrats i per els intel•lectuals que s’acostaren al poble sense prejudicis.
L’AEP no solament era un centre de formació i d’esbarjo sinó també  reivindicatiu. Des de ben aviat agafarà la torxa de la reivindicació i mobilitzarà la societat civil a través de campanyes cíviques per aconseguir noves fites per a la ciutadania o de solidaritat amb altres pobles. De la primera època són les campanyes “Pro Escoles Belles i Dignes” i “L’Ajuda als famolencs russos”; durant la República les campanyes s’incrementaran notablement amb reivindicacions socials com ara “Contra l’atur obrer”; de tipus polític “Pro Aliança Obrera contra el feixisme” i “Front contra la guerra”; de significació esportiva “Pro Comitè Català d’Esports Populars” i “Pro Olimpíada Popular”; i de manifestació educativa “Pro Estudis Universitaris per a Obrers” i “Pro catalanització de l’ensenyament”. Durant la guerra civil va col•laborar amb les tasques del CENU creant una escola de puericultura. Paral•lelament al Raval hi hagueren altres ateneus com l’Ateneu del Districte Cinquè, on va començar a fer teatre Margarida Xirgu; l’Ateneu Llibertari, al carrer Ferlandina, 25; el Centre Gimnàstic Barcelonès, al carrer Joaquim Costa, 24; l’Ateneu Rectitud, al carrer del Carme, 56; Ateneu Obrer i Republicà d’Esquerra, Guàrdia, 14; Casal d’Estat Català Districte V, Sant Pau, 17; Cooperativa L’Avenç Obrer, Valldonzella, 12; Casal Republicà Democràtic, Ronda Sant Pau, 34; Federació de Grups Anarquistes, Unió, 7; Sindicat Únic d’Alimentació, Sant Oleguer, 2; POUM, Plaça del Teatre, 2; CNT-FAI districte V, Ronda San Pau, 72 (Edifici Escoles Pies expropiat); Sindicat Artistes Teatre, Ronda Sant Pau, 49; Sindicat Únic d’Espectacles Públicsm plaça dels Àngels; Sindicat de Coristes de Catalunya, Riereta, 23; etc.

La nit franquista

La tarda del 26 de gener de 1939 l’AEP era ocupat per les forces franquistes i al mig del carrer del Carme es va fer una foguera amb el llançament dels llibres i mobles que els falangistes havien llançat per la finestra. Quaranta anys més tard resorgia de nou a les dependències de la Casa de Caritat, actualment ocupa un pis al passeig de Sant Joan, però des de fa temps reivindicà que l’administració li cedeiixi un local al Raval.
Durant la nit franquista la cultura popular va desaparèixer del mapa barceloní, català i espanyol. La única cultura permesa era la del règim nacionalcatòlic i les seves institucions caus d’Acció Catòlica a les parròquies del barri (Carme, Sant Agustí, Sant Pau); “los hogares de León” del Frente de Juventudes. L’únic intent de cultura popular es produïa a les barriades que organitzaven festes majors, on la Comissió de Veïns autogestionada la gestionava. També en els nombrosos equips de futbol que van sortir a Barcelona, concretament al Ravale n’hi havia un grapat. Les seus dels equips de futbol eren als bars, per exemple al Bar Pelayo del carrer Aurora-Sant Jeroni hi havia el CD Aurora; al Bar Joaquín del carrer de la Cadena va néixer el CF Núria (que va passar després al Bar Aurora); al Bar Resolís de Riera Baixa hi havia el CF Resolís; al Bar Cadena, el CD Cadena; al bar Valira del carrer Om hi havia el CD Carretes; al local de l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de l’Hospital hi havia el Santa Creu; etc
L’altre gran centre social de l’època franquista és la proliferació d’agrupacions corals i recreatives com Lo Picarol, Les Flors de Maig, Xauxa, Els Clavells, L’Avi, Girasol, Desesperats, etc. Els quals sortien (i surten) a animar musicalment els carrers del barri en dates determinades com la festa de reis mags, la Pasqua Granada, la Mare de Déu del Carme, etc. Al Raval també hi havia una Agrupació Folklòrica al carrer Jerusalem, que promocionava l’activitat sardanística al barri. I la festa tradicional de Sant Ponç que s'ha mantingut fins els nostres dies omplint el carrer de l'Hospital d'herbes, mel, arrop i fruita copnfitada.

Transició i democràcia
 
Durant la transició van mobilitzar-se els veïns en associacions de carrers i de barri, la del districte Cinquè, situada aleshores al carrer Sant Pacià va promoure campanyes contra la via ràpida, recollida d’escombraries, etc. L’associació va funcionar en els seus inicis com ho feien els ateneus populars abans de la guerra. Amb l’estabilització del sistema democràtic actual la funcionalitat horitzontal i autogestionària va decaure completament. El Raval actualment compta en grans infraestructures culturals com el CCCB, el MACBA, l’IEC, el Liceu, la Universitat de Geografia i Història, l’Arts Santa Mònica, etc.; i, d’altres institucionals com el Centre Cívic, el Raval Cultural i fins i tot veïnals i comercials com Tot Raval, però manca una entitat (o més) que fos realment referent d’organitzar els veïns i les veïnes, els ciutadans en general, dins del que ha estat la cultura popular, per ajudar a formar consciències lliures i autogestionàries. 
 
Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 11 de maig de 2015)
Autor amb Mei Vidal del llibre Raval, un espai al marge (Base-Ajuntament de Barcelona, 2006) i en edició butxaca (Base-Portàtil, 2011).

TERCERA XERRADA ÒMNIUM CULTURAL AL CENTRE CÍVIC DRASSANES (16-6-2015)

(Coberta llibre F.Aisa i M. Vidal)

LA VIDA BOHÈMIA AL RAVAL PER FERRAN AISA



El barri del Raval per la seva idiosincràsia i la seva peculiar manera de ser, ha estat un dels llocs més apropiats per la bohèmia tant de casa com de fora. La bohèmia estricta es va viure a les primeres dècades del segle XX, marcada per les diferents tendències artístiques i ideològiques i per les ganes boges de viure d’una joventut que recuperava l’estil de la Belle Epoque francesa o l’esperit de l’anomenat “fin de sicle”, que havia causat furor a París i a altres ciutats d’Europa. La Rambla, el Paral•lel i per descomptat el districte Vè foren els espais principals de trobada d’aquesta bohèmia que ja havia tret el cap a Barcelona a finals del segle XIX a llocs com la cerveseria “Els 4 Gats”, on artistes d’extracció burgesa com Casas, Utrillo, Rusiñol, Picasso, Casagemas, etc.,  vivien la seva pròpia bohèmia importada de Montmartre. En el camp literari destaca sobretot Peius Gener, que visqué llargues temporades a París. La bohèmia del segle XX serà una barreja de bohèmia modernista amb bohèmia proletària; una bohèmia que es desenvolupa en plena etapa del noucentisme i, sobretot, durant els anys de preponderància per una banda del catalanisme burgès representat per la Lliga i institucionalment per la Mancomunitat de Catalunya; i per l’altra per l’auge de l’anarcosindicalisme representat per la Confederació Nacional del Treball.
El Raval ha estat un imaginari per escriptors, poetes, artistes, periodistes, rodamóns i vividors. El barri al llarg de la història ha viscut diverses bohèmies, algunes d’elles paral•leles en el mateix temps. Podem parlar d’una bohèmia revolucionària, una bohèmia artística-literària i d’una bohèmia vital. Totes aquestes bohèmies s’emmarquen en la Barcelona dels barris baixos, la Barcelona dels pecats del Barri Xino, dels Cabarets, teatres, music-halls, tavernes, coves d’art, dàncings, locals de taxi-girls, fondes... De la Rambla al Paral•lel tot un món cultural de la Barcelona popular, de vegades oblidada, tergiversada o convertida en infern. Bohemis que beuen absenta i consumeixen drogues de moda com la cocaïna. El Bar Marsella del carrer Sant Pau és un exemple, però també el Bar del Centro a la Rambla, 55, al costat del Liceu i de la Llibreria Francesa. Segons Jaume Passarell, fou el primer cabaret de Barcelona on es ballaren tangos i on s’ensumà cocaïna: «El bar era a peu pla –diu Passarell- i el cabaret al soterrani, que era humit i feia tuf de romàtic. Al fons del bar hi havia una rebotiga, on, com tot establiment del ram que s’estimés, hi havia la tradicional pastera, aleshores el set i mig era permès. I es jugava fins les 5 o les 6 de la matinada». El Bar del Centro era un espai que recollia una mica de cada una de les bohèmies barcelonines. La revolucionària la formaven els redactors de Los Miserables, un periòdic que recollia l’esperit de La Ira, havia tingut la redacció a una taverna del carrer de Les Cabres, al costat del Mercat de la Boqueria. D’aquest periòdic van sortir tan sols dos números el juliol de 1913, doncs el Governador Civil de Barcelona el va tancar fulgurantment, n’eren redactors els aragonesos Ramón Acín i Àngel Samblancat, que militaven en un republicanisme radical. Los Miserables, títol inspirat en la novel•la de Víctor Hugo, va agafar el relleu el 1913 i va durar fins el 1915, portava per subtítol: “Eco de los que sufren hambre y sed justicia”, el dirigia un altre aragonès Fernando Pintado amb la col•laboració de Samblancat, que sovint exclamava: “Iremos a la conquista del pan bajo las banderas de San Pedro Kropotkin.” De Los Miserables foren redactors Mateo Santos, que durant la guerra civil fou director de documentals de la vida revolucionària de la ciutat a través del Sindicat Únic d’Espectacle Públics de la CNT; Rossendo Giménez, un obrer del Sindicat Únic que els anys vint seria assassinat per pistolers del Lliure; Diego Ramón i Santos Muñoz, tots dos serien aviat redactors de Solidaridad Obrera; Diego Ruiz, l’andalús “cosí de Picasso”, popularment conegut com metge filòsof; l’anarquista i poeta bohemi Plató Peig; el llibreter llibertari Emili Eroles; els dramaturgs Lluís Capdevila i Josep Amich “Amichates”, i, entre altres, el jove, aleshores socialista, “Gorkiano” (en honor de Gorki) Joan Salvat-Papasseit, que també col•laborava a Justicia Social, els seus articles els recolliria l’any 1918 a Humo de fábrica.
El Bar del Centro també era el lloc de trobada d’altres persones inquietes que s’apropaven o vivien la bohèmia intensament com els periodistes Francisco Madrid, Àngel Marsà, Braulio Solsona, Joaquím Montero, Màrius Aguilar, Clovis Eimiric, i els caricaturistes Manuel Fontdevila i Jaume Passarell. Tots ells periodistes alhora de publicacions com El Escándalo, La Publicitat, El Diluvio, El Papitu, L’Esquella de la Torratxa. Un personatge habitual del bar era Àngel Pestaña, veí del carrer de Sant Jeroni, que seia sempre a un racó amb els seus companys de la CNT, i de vegades feia llargues xerrades amb el Noi del Sucre, un personatge ben popular d’aquella Barcelona. Seguí aleshores vivia al carrer de l’Hospital davant del carrer Egipcíaques. El carismàtic militant de la CNT sovint agafava les rampes del Poblesec camí de Montjuïc on pujava amb companys com Victor Serge, que ho va deixar recollit en la seva novel•la El nacimiento de nuestra fuerza. A Seguí li agradava fer tertúlies (gairebé mítings) a llocs com el Cafè Espanyol del Paral•lel, al Pay Pay del carrer de Sant Pau o al Tostadero de la plaça Universitat, in es citava amb el seu amic i paisà l’advocat Lluís Companys.
Lluís Capdevila afirma que el Bar del Centro era freqüentat per joves bohemis, revolucionaris i lletraferits; alguns amb els cabells llargs, barret d’ala ampla, mal vestits i amb cara de no menjar gaire. La neteja personal tampoc era usual... L’olor a tabac de pipa i d’absenta omplien l’ambient, i donaven al bar un aire romàntic i literari: <<Era un bar que no tancava mai –diu Capdevila-. No podia tancar, perquè on hauríem anat nosaltres? (...) En aquell bar vaig conèixer l’“Amichatis” i allí, en el soterrani escrivírem en col•laboració la primera comèdia. No n’hi hagut mai enlloc del món de bars com aquell. El freqüentaven una colla de toreros –entre els quals hi havia el Sugrañes que després s’ha fet un bon nom amb les revistes del Còmic-, una colla de bohemis poca soltes que la gent no sé, perquè, nomena “noies alegres”: La Lola de Sant Feliu, la Tigre, la Mercedes, la “Cocido”. Dues noies la Mary i la Margot, una de les quals avui ha ascendit a primera figura, hi dormien al bar. No tenien altra casa que aquella i el seu llit era dues taules de marbre. (...) Ara al carrer hi fa fred o calor. Llavors recordo que hi feia gana, al carrer i a tot arreu. Mare de Déu, quanta misèria! I quanta alegria! En aquell bar hi vaig conèixer als que després foren els meus companys de Los Miserables, la fulla més boja i més generosa que s’ha publicat al món. En Pintado, que no callava mai i a tots ens feia combregar amb rodes de molí. Salvat-Papasseit, que entrava amb un aire de timidesa i de por, i tenia per a tot el que el voltava una mirada de febre; Plató Peig, fill de Sabadell, que xiulava als capellans, prenia cocaïna i escrivia versos futuristes; Mateu Santos, que acabava d’arribar de la Manxa; Santos Muñoz, un minyó de talent gens vulgar... (...) Una nit Pintado ens proposà la publicació d’un setmanari que podria titular-se Los Miserables. (...) – Tindrem amb nosaltres a Samblancat, que és, com jo, aragonès i molt amic. A l’endemà, Samblancat compareixia al bar i planejàvem la romàntica fulla revolucionària que ens havia de dur a tots a la presó.>>
El Bar del Centro era doncs el lloc de trobada d’aquesta bohèmia revolucionària formada per republicans radicals, anarquistes i catalanistes d’esquerra gairebé llibertaris, que discutia sobre temes de rabiosa actualitat com eren les lluites obreres, la política nacional i la Gran Guerra, que havia començat l’any 1914. La majoria d’ells escrivien a la premsa liberal o satírica barcelonina i, naturalment, a la més revolucionària del moment; i també n’eren autors d’assaigs sociològics o d’obres de teatre popular. 
El Bar del Centro disposava d’un cabaret soterrani anomenat “Au fond du mer”, on actuaven les artistes en mig dels bohemis de tota nena que gaudien de l’espectacle i d’un públic format, com diu Eroles, per morts de gana i aspirants a poeta, a torero, a crupiers, a ballarins, a escriptors... Emili Eroles considerava el Bar del Centro una sucursal de la “Rotonde” de París: <<Bar del Centro! Quantes il•lusions i esperances varen caure desfetes entre les parets despintades d’aquest bar. Pintors, dibuixants, literats, periodistes, poetes incompresos, conreadors de totes les arts, àdhuc de l’art de viure sense menjar... (...) La Mary i la Margot, dues xicotes enamorades de la llibertat absoluta, conhortaven els pobres literats igual que Santa Maria Egipciaca i els donaven llur amor sense cap mena d’interès. (...) L’èter i la cocaïna eren aliment habitual dels ballarins asexuals i llurs amigues... Bar del Centro! En una taula del fons l’Àngel Samblancat llegia els seus articles inflamats a diversos companys, mentre el pobre Salvat-Papasseit escoltava atemorit els renecs cargolats dels “croupiers” i dels cirabotes. (...) Els espies baixaven al soterrani que ostentava el nom pretensiós d’“El fondo del mar” i que no era altra cosa que una habitació humida amb una peixera enganxada a la paret i explicaven confidencialment a tothom les més inversemblants aventures de llur perillosa professió.Tot era brogit; miralls enlluernadors i begudes exòtiques. Tabacs egipcis i perfums de Turquia. Literatura revolucionària i àpats endarrerits, opi o morfina. Vici i, sobretot, misèria.>>
Margot serà tema pels poetes com Plató Peig i també per Salvat-Papasseit, que la treu en dos dels seus poemes:

        Un perfum de colors ha envadit a Margot
        s’ha vestit de pressa
        perquè hom no sabés de sa sina l’olor
        sa posada una flor
        damunt la roba fresca

I al poema “Marxa Nupcial”, la immortalitzà en uns versos avantguardistes:

        Margot amb el MALLOT i els cabells pintats
        rojos sembla un ciri que cremi
        Només crema per mi :
        Davant dels cent centaures que fan faixa a la Pista
                DAURADA EMOCIÓ

        Margot ara m’esguarda fit a fit                i en caient del
        Trapezi he llegit un anunci a la pantalla :

        Escopiu a la closca
        Pelada
        dels cretins

La bohèmia revolucionària tenia altres caus del barri on es barrejava amb les altres bohèmies com el Cafè Espanyol del Paral•lel, al costat del Teatre Circ Espanyol, on van començar la seva carrera triomfal els Onofri, família artística que procedia de Marsella. L’edifici va sofrir un incendi, però de les seves cendres va ressorgir el nou teatre i cafè Espanyol. Aleshores fou quan el cafè va esdevenir la gran referència popular dels barcelonins que omplien la seva terrassa gairebé de Nou de la Rambla fins a la Bretxa de Sant Pau. Centre de tertúlies enceses i de reunions anarquistes. Convivien a l’Espanyol les penyes més heretodoxes capitanejades per personatges estrafolaris com “El Faluga”, “El Berruga”, la banda dels Tarín; els sergents del Novè Muntat; etc.; i eren habituals del Cafè molts dels bohemis citats anteriorment com el poeta Plató Peig i El Noi del Sucre. Les intervencions de Seguí són seguides d’acalorades discussions pels llibertaris. Al costat de les taules dels anarquistes neix i creix paral•lelament una altra i oposada tertúlia, integrada pels policies encarregats de la seva vigilància. La pressió sobre els llibertaris fa que aquest s’escampin per altres bars barrejant-se amb la bohèmia vitalista, els pinxos i tota mena de treballadors que viuen al barri. Així els cenetistes, llibertaris i republicans radicals sovint els trobem a les velles tavernes dels carrer San Rafael, Cadena, Sadurní, Sant Pacià, Sant Pau, Perecamps, Hospital, Portal de Santa Madrona, Migdia... Aquestes tavernes o fondes s’anomenen La Trona, els Mirallets, la Bodega Nova, Marsella, Absenta, Torrent, Joaquim, La Vinya, ca l’Avi, la Bodega Gran, la Mina... Davant d’un got de vi aquesta bohèmia llibertària de tots els oficis o sense cap organitza tertúlies de filosofia no solament sobre Proudhon, Bakunin, Kropotkin o Marx, sinó també tenen present Ibsen,Mirbeau, Renan, Kant o Nietzsche. També aprenen esperanto o van al teatre Apolo on el dramaturg i poeta anarquista, fill del carrer Sant Jeroni, Felip Cortiella, fa funcions teatrals amb l’Agrupació Avenir i representa producció pròpia i traduccions al català d’Ibsen o de Mirbau com Un enemic del poble i Els mals pastors.
L’esclat de la Gran Guerra coincidí en el punt més alt de la bohèmia barcelonina. Una època d’abundància econòmica que afavoreix les classes benestants, ja que, durant la guerra, els industrial catalans s’enriqueixen, gràcies a la neutralitat oficial espanyola, exportant els seus productes a uns i als altres. És la Belle èpoque per la burgesia que baixa als restaurants i cabarets de luxe de la Rambla, de Nou de la Rambla, d’Unió, etc. Són locals com l’Excelsior, el Lyon d’Or, el Grill Room, el Cabaret Buena Sombra, El Alcazar Español, l’Edèn Concert, el Restaurant Cabaret Màxim’s, la Granja Royal-Oriente, etc. Però en aquesta Barcelona de la burgesia que assisteix a les cafeteries i restaurants  de la Rambla, al Liceu o als cabarets de luxe on pren el champagne francès de madamme Clicquot, al clam de “C`est la guerre”, també hi són presents els bohemis del proletariat i els artistes de l’avantguarda que arriben a Barcelona fugint de la guerra, de la mateixa manera que ho fan els rics vividors europeus i espies tant dels aliats com dels germànics. Quina barreja per el Raval que viu també l’arribada sovint de vaixells al port que omple de mariners les seves tavernes i cabarets. Un món representat per l’escriptor català Josep Maria Sagarra a Vida privada.
Els efectes de la Gran Guerra converteixen Barcelona en un dels pilars de l’avantguarda artística i literària. La guerra mundial propicia que alguns artistes avantguardistes europeus vinguin a Barcelona, entre els quals cal esmentar a Francis Picabia, que publica a Barcelona els quatre primers números de la seva revista dadà 391 seguint Tristan Tzara, que havia fundat el movi¬ment dadaístic l’any 1916 a Zuric.
Picabia, fill d’una família burguesa franco-espanyola, viurà una temporada en una torreta de l’avinguda República Argentina. Els seus principals col•laboradors són Robert i Sonia Delaunay, Arthur Cravan, Marie Laurencin, Albert Gleizes, Juliette Roche, Valentine de Saint-Point, Riccioto Canudo, Otto i Mina Lloyd, Olga Sacharoff, Serge Charchoune, Helene Grunoff i Otto von Wätgen. Realitzen “perfomances” artístiques, lectures poètiques dadadístes i exposen la seva obra a les Galeries Dalmau del carrer Portaferrissa. Picabia publica a Barcelona la revista 391, que tant influenciarà a artistes i literats autòctons com Junoy, Salvat-Papasseit, Foix, Folguera, Joan Miró... Un dels actes més sonats del grup d’avantguardistes que viuen a Barcelona és l’organització del combat de boxa d’Arthur Cravan contra Jack Jonshon, el 23 d’abril de 1916, a la plaça de toros Monumental. Picabia i els seus companys freqüenten els ambients bohemis de la Rambla, el Paral•lel i el Barri Xino
Els avantguardistes són habituals clients de les Coves d’Art on el flamenc triomfa per damunt de tot. Al Raval n’hi havia nombrosos caus de flamenc Juanito Eldorado, Guàrdia, 14; el Cangrejo Flamenco, Montserrat, 9; Casa el Apañao o Bar Càdiz, Montserrat, 12; la Taurina, Cid, 8; Villa Rosa, Arc del Teatre, 3; la Mina, Arc del Teatre, 63; Cal Manquet, Portal de Santa Madrona, 18; el Villa P..., Lancáster, 12; ; el Cafè Bar H. P. Cabaret, Barberà, 16 bis, que s’anunciava dient “Servicio estilo Andalucía, abierto toda la noche”. Juliette Roche va deixar escrit aquest ambient en un poema publicat a 391 on parla de la Rambla, de la cocaïna i del cant flamenc dels andalusos. També el jove Joan Miró va quedat atrapat per la màgia d’aquest ambient bohemi dels carrers del districte Vè i amb els seus companys de l’Acadèmia Sant Lluch s’aventurava cercant el món pintoresc i la bohèmia vital del barri ple de bars i de “colmados” de flamenc, Sebastià Gasch, ho va recollir: <<Ens quedàvem absorts, amb l’ànim suspès, davant dels esgrogeïts cartells de braus de La Pastora, la casa de vins més antiga de Barcelona, que els anys havien patinat d’ocre, tot empolvorant amb subtils palletes d’or tot el local; davant el patètic cap dissecat d’un brau anònim i una ingènua pintura de l’Alhambra, i unes ampolles encaixades dins losanges de fusta que adornaven les parets i els prestatges d’un lúgubre “colmao” del carrer de Sant Oleguer...>> Són molts els artistes de flamenc que actuaven a les coves d’art, alguns van adquirir fama universal com Vicente Escudero i Carmen Amaya; i altres van aconseguir un gran renom a escala nacional: Juanito Eldorado, la família Barrull, la Gabriela, José Amaya “El Chino”, Juana Amaya “La Faraona”, La Romerito, el Gran Fanegas, Guerrita, Chacón, la “Niña de Carmona”, “Nena Carmen”, Rosario de Ronda, Manolita Calpena, la Macarrona, Pepa la Gravà, los “Panaderos” El lament de la petenera i la profunditat del Cante hondo era present a les coves d’art del barri Xino, la guitarra sonava a tot hora i una veu trencada esgrimia “bulerías”, “farrucas” , “seguidillas” o “fandangos”: Cuando no lleva lucero,/ ¡qué triste veo que va la luna / cuando no lleva lucero! / así está mi corazón / el día que no te veo. El flamenc pur i el ball andalús, doncs, van arrelar a Barcelona amb una inusitada força que inundà, amb la seva presència, una gran part de la música folklòrica realitzada a la ciutat.
Grans espectacles anomenats “sicalíptics” apropen a un nombrós públic que fa bullir els music-halls del Raval i els teatres del Paral•lel, que s’omplen de gom a gom. Totes les sales de diversió són freqüentades per un públic àvid de passar-ho bé. Burgesos, proletaris, cadascú en el seu espai i de vegades barrejats per veure com la Bella Chelito es busca la puça al Teatre Onofri del Paral•lel o van a l’Arnau per gaudir de la Raquel Meller o a la Criolla per veure l’espectacle artístic de cabareteres i transformistes. A la Criolla tota una corrua humana de prostitutes, travestíts, pinxos, gitanos i tota mena de persones que creen la seva pròpia perfomance de la vida.Tot un món que té la seva continuació en el més pur barri Xino dels carrers Cid, Migdia, Arc del Teatre, Mina, Arc del Cirés, Portal de Santa Madrona... Recollit perfectament per novel•listes com Juli Valmitjana amb la seva novel•la La Xava, Francisco
Madrid a Sangre en Atarazanas o, més endavant, per Jean Genet a Diari d’un lladre. 
La bohèmia participa activament d’aquest recorregut que va de la Rambla al Paral•lel plena de llocs de diversió com el Madrid Concert on se celebra el “Cabaret Apache” al foyer; o els balls taxi-girl on comprant un tiquet els homes s’asseguren un ball amb una senyoreta o entrenadora a llocs com “El Ramillete” del carrer Om, 10, on els ballador disposen de la música de la Gran Orquesta i de simpàtiques cambreres que ballen amb els clients a canvi d’un abonament comprat a l’entrada, que dóna dret a una consumició i a dos balls. Alguns dels balls-taxi són un centre de prostitució encoberta tal com ho descriu Max Bembo, a La Mala vida en Barcelona. Però la majoria compleixen el ritual del ball a preu fix, per el districte Vè s’escampaven els dancigs-taxi: La Suerte Loca (més tard Palacio de Cristal), Estel, 2; La Bombilla, Sant Pau, 75; la Mascota, Ronda Sant Pau, 34-36; Cafè Gran Pay-Pay, Sant Pau, 116; la Martinica, Abat Zafón, 2-4; La Bola de Oro, Est, 18; La Giralda, Sant Ramon, 6; Cafè Catalán, Rambla Santa Mònica, 6; i, entre altres, La Gran Peña, Sant Pau, 83. A Nou de la Rambla n’hi havia també unes quantes sales com ara Cabaret Bobinó (núm. 6), Gran Salón Cabaret Ideal Tango (núm. 10), Casino París La Nuit (núm 12, al edifici on hi havia el popular meublé Casa Emília), La Hechizera (núm. 40), Cabaret Gris (núm. 87), Canal (núm. 92). A Nou de la Rambla és on hi havia les principals escoles de ball, cant i música. Escoles de coristes regentades per músics o productors musicals com Viladomat, Tragan, Quirós i, entre altres, Copérnico Oliver “El Gordito”. 
La Gran Peña era a més un cafè-cantant on els bohemis de tots tipus s’acostaven per veure, pel preu d’una copa, espectacles de flamenc i de varietés. La principal estrella era Antonia “La Cachavera”, aquesta jove vedette s’havia especialitzat en la dansa del ventre i amb els seus encants havia conquistat Miquel Ripoll, l’amo del local el qual la va promocionar fins a convertir-la en una estrella del Music-Hall que actuava a l’Edèn i a altres teatres de Barcelona. La Gran Peña era una mena de pedrera d’on sortiren grans artistes que coneixien en aquest local els seus primers contactes amb el públic com Aurora Jofret “la Goya”, creadora del cuplet “Tápame”. També a La Gran Peña havia debutat l’any 1908 Raquel Meller amb el nom de la Bella Raquel, d’aquí passà als escenaris del Buena Sombra del carrer Gínjol i a l’Edèn i catapultada cap a la fama l’any 1911 debutava al Teatre Arnau,l’antic Follies Bergère barceloní, amb el nom de Raquel Meller cantant cuplets com “Ven y Ven, “La Violetera”, “El Relicario”, etc. El cuplet s’havia posat de moda i els music-halls del Raval o del Paral•lel presentaven noves artistes com la menorquina Pilar Alonso que els cantava en català: “Els focs artificials”, “La Marieta de l’ull viu”, “La Font del Gat”, “Remena nena”, “El vestit d’en Pasqual”, etc.
Un dels locals més populars era el Pompeya, que anunciava espectacle tarda i nit, i
ball continuo fins a les 4 de la matinada, amb entrada lliure. El Pompeya, que ocupava
el local de l’antic teatre Gayarre al Paral•lel cantonada Nou de la Rambla, fou víctima
del terrorisme indiscriminat. El 12 de setembre de 1920 una bomba va esclatar en plena
funció del music-hall. Suposadament l’atemptat fou preparat pels escamots del Sindicat
Lliure, a través del confident i exsindicalista Inocenci Feded. L’atemptat va causar sis
morts i diversos ferits, tots ells obrers afiliats al Sindicat Únic, l’enterrament va donar
pas a una gran manifestació de la CNT. El luctuós fet violent del Pompeya va escalfar
encara més la lluita criminal entre el Lliure i l’Únic, produint-se atemptats gairebé
diaris. La policia va detenir a Feced com sospitós però per falta de proves fou posat en
llibertat, i el pistoler del Lliure va continuar cometent assassinats, entre ells, el del
sindicalista Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, el 10 de març de 1923. El Pompeya però
va ressuscitar i va continuar essent un dels centres de diversió popular del Paral•lel, El
Escándalo (31-12-1925), en parla: <<Aquí el más humilde de nuestros “music-halls”.
La gente del pueblo constituye la asidua clientela de este cafè-concierto. Aquí las
consumiciones son relativamente módicas, no se exigen grandes modajes y el derecho a
gritar y a patear es libre.>>
El Raval ha disposat al llarg del temps d’espais apropiats per viure d’a prop noves bohèmies ja fos durant el franquisme o a la transició. Locals com la Bodega Bohèmia, el Marsella, el Almirall, el London, el Pastís, Els enfants terribles, el Cine Diana, la Fragua, la Rivolta... I tots els que anomena Piere de Mandiargues a El marge i la literatura d’autors com Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Maruja Torres i poetes com Joaquim Marco i tots els que van escriure l’Antologia del Barrio Chino i jo mateix amb el llibre de poemes Rambla del Raval.


Ferran Aisa-Pàmpols
Barcelona, 16 de juny de 2015


Ferran Aisa i Mei Vidal  són autors del llibre El Raval, un espai al marge (Base-Ajuntament de Barcelona, 2006)














   

(Cartell del Festival de Poesia de Riba-Roja d'Ebre)

III FESTIVAL
POESIA DES DELS BALCONS 2015


Poetes des dels balcons. Anna Aguilar-Amat, Pedro Vera, Angels Marzo,Anna Rossel Ibern, Xavier Macia,
SusAnnA Sebastia, Elena Peralta, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Maria Jose Franquet, Ferran Aisa, Gerard Jacas, Andreu Arribas, Andres Alcantara, Luisa Lopez, Manel Olle, Salud Pla, Cristina Company, Pere Peries, Vicent Berenguer, Blanca Langa, Antoni Clapes, Dolors Udina, Oriol Izquierdo, Nati Soler, Roser Guasch, Anna Ballbona, Andreu Carranza, Pilar Cabrera, Griselda Espuny, Maria Jose Castejon, Gloria Fandos, Felix Rodriguez, Mari Carmen Gomez, Merce Amat, Carlos Aganzo, Mariola Nos, Josepmaria Vines, Albert Guiu, Fidel Gangonells, Ivan Torrens,Dolors Navarro (...)

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA
DISSABTE 18 DE JULIOL A LES 19.00
RIBA-ROJA D’EBRE

LOS SIREX CONJUNT MUSICAL BARCELONÍ DELS ANYS SEIXANTA

(Postal dels Sirex que em van dedicar el juliol de 1964 durant la seva actuació a un envelat per la Festa Major de  Barberà del Vallès: Manolo, Leslie, Guillermo, Pepe i Luis)

Êxits proncipals dels Sirex: Muchacha bonita, Que te deje de querer, Sin tus cartas, El tren de la costa, San Carlos Club, Has de ser mi mujer, El tranvía, Culpable, Que se mueran los feos, La escoba, Brindis... El tres de juliol de 1965 els Sirex van actuar a La Monumental de Barcelona en el festival de cançó moderna que va precedir al concert del conjunt de Liverpool The Beatles.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, juliol de 2015)

PROGRAMA DEL ENCUENTRO POÈTICO DE VOCES DEL EXTREMO EN LA FUNDACIÓN ZENOBIA CAMPRUBÍ - JUAN RAMON JIMÉNEZ DE MOGUER (HUELVA) DEL 22 AL 25 DE JULIO DE 2015

(Cartel del 2015)

MIERCOLES 22 DE JULIO
18’00. Fundación Zenobía y J.R.J
Javier Maestre Toscano
José Peral
Santiago Pablo Romero
Mohamed M. Hammú
Juan Calle
Cristian Esteban Martín

19’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Julián Borao. Camino del mar. Canciones

20’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Bárbara Grande
Enrique García Bolaños
Mar Domínguez
José Ángel Garrido
María Luisa Domínguez Borrallo
Dante Medina

23’30. Peña de Cante Jondo
Palabra Jonda: 40 Aniversario de la Peña de Cante Jondo de Moguer. Ramón Ruiz, Antonio Rodríguez Caballero, Antonio Orihuela

00'00. Peña de Cante Jondo
Diego Ropero Regidor
Antonio Ramírez Almanza
Remedios Álvarez
Jaime Romero Ruiz de Castro
Luis Vea
David Trashumante

1’30. Peña de Cante Jondo
Velpister: musicoplastidrama (Homenaje a Jesús Lizano)

JUEVES 23 DE JULIO

11’00. Poesía en la calle con LOS BIO - LENTOS
11’30. Casa Natal de J.R.J.
Julia Carú
Pablo Müller
Manuelle Parra
Pura López Cortés

12’30. Casa Natal de J.R.J.
José Antonio Fortes: La ideología mata. Literatura, burguesía e intelectuales de consumo

19’00. Fundación Zenobia y J. R. J.
Félix Menkar
Amelia Díaz Benlliure
Eloy Sánchez Guallart
Miriam Reyes
Manuel del Barrio
Eladio Orta

20’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Palabras de Barricada. Una recopilación de anarcoversos. Fernando Barbero

21’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Ferrán Aisa
Eladio Méndez
Rodrigo Garrido Paniagua
Esther Muntañola
Berta Piñán
Conrado Santamaría

00’ 00. Peña de Cante Jondo
María Gómez
Ferran Fernández
Mariano Calvo Haya
Paco Gómez Nadal
Fernando Barbero
Julián Borao

1’30. Peña de Cante Jondo
Cesar Maltrago y Carlos Garcia Marrón. El guajemetiu dentro de un oriciu

VIERNES 24 DE JULIO
11’00. Poesía en la calle con LOS BIO - LENTOS
11’30. Casa Natal de J.R.J.
Montserrat Villar
Isabel Méndez
Mª. Angeles Pérez López
Eloisa Alba García

12’30. Casa Natal de J.R.J.
Ferrán Aisa: Dinamita Cerebral. Literatura, arte y poesía anarquista
18’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Inauguración de la Exposición: La obra y sus posibilidades de Joaquín Gómez Ferreira

18’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Matías Escalera: Pereza y responsabilidad en la inteligencia de “izquierdas”

19’30. Fundación Zenobia y J. R. J.
Francisco Carrascal
Rafael Calero Palma
Soledad Benages Amorós
Luis Luna

20’30 Fundación Zenobia y J.R.J
Mariluz Gutiérrez. En  tiempos sin nombres

21’00. Fundación Zenobia y J.R.J.
Joaquín Gómez Ferreira
Antonio Crespo Massieu
Marta Navarro
Chesús Yuste
Miguel Ángel Vázquez
Beatriz Borgia

00'00. Peña de Cante Jondo:
Matías Escalera Cordero
Juan Manuel Villalba
Macías Berenguer Ivars
Uberto Stabile
Javier GM
Daniel Macías Díaz

1’30. Peña de Cante Jondo
José Caraoscura + Mhijea. Gitanopoesiando

SÁBADO 25 DE JULIO
11’00. Poesía en la calle con LOS BIO - LENTOS
11’30. Casa Natal de J.R.J.
Julio Fernández
María Rosa Hidalgo
Roxana Popelka
Víctor López

12’30. Fundación Zenobia y J.R.J.
Gonzalo García Pelayo La vida excesiva

18’30. Centro Cultural Casa Grande (Ayamonte)
Manuel Márquez Rodríguez
Paloma Bienert Barberan
Diego Sánchez
Dori Campos
Antonio Moreno Ayora
Begoña Abad

20’00. Centro Cultural Casa Grande (Ayamonte)
Cantar las Voces del Extremo. Niño de Elche

20’30. Centro Cultural Casa Grande (Ayamonte)
Manuel Acero de la Rosa
Patricia Olascoaga
Ana Pérez Cañamares
Ángel Calle

23’00 FIESTA CRECIDA DE LA POESÍA Casa de las Retamas de Eladio Orta en campo de Isla Canela (Ayamonte)
Concierto: AD HOC (Antonio Rivas Menéndez, Ramón Cruces Colado, Roque Mosquera Dorrego y Lois Gil Magariños).
Proyección: Estructuras Poéticas de Joaquín Gómez
Presentación del libro: Un vago temblor de rodillas en el corazón, de Inma Luna. Ed. Crecida; JAM POÉTICA CON TODOS LOS PARTICIPANTES. DJ Producciones PANCARO: Antonio Cabrera, Paco Nieves.
voces del extremo
poesía e ideología
-homenaje a Jesús Lizano-
del 22 al 25 de julio de 2015
moguer











             

A LES MILICIANES DE 1936 QUE VAN LLUITAR PER LA LLIBERTAT ENFRONTANT-SE AL FEIXISME EN EL 79 ANIVERSARI DEL 19 DE JULIOL

(Milicianes de CNT)

            ELS ANARQUISTES

            No hi ha un entre cent però existeixen
            la majoria espanyols vés a saber perquè?
            Sembla que a Espanya ningú entén
            als anarquistes.
            S’han portat de tot
            garrotades i pallisses
            han cridat tant
            que encara poden seguir cridant
            posen el cor per davant
            i al mig els somnis
            i tenen l’ànima turmentada
            per idees maleïdes (...)
           Tenen una bandera negra
            a mitja asta damunt de l’esperança
            i la melangia
            per arrossegar per la vida
            ganivets per tallar
            el pa de l’amistat
            o armes oxidades
            per no oblidar.
                                        Leo Ferré,
                                Les anarchistes
       

 

POEMA LLEGIT AL III FESTIVAL DE POESIA ALS BALCONS DE RIBA-ROJA D'EBRE
EL 18 DE JULIOL DE 2015

(Cartell del Festival)

HOMENATGE A ORWELL

Ferran Aisa

Catalunya és una terra de pas
per on homes i dones han passat
durant milers d’anys.
Catalunya és un vaixell ancorat
entre les muntanyes i el mar.
Catalunya és un somni que s’estén
per rius, turons, vall, estanys,
vinyes, oliveres, camps de blat,
boscos, pobles i ciutats.
Catalunya té una senyera estelada,
quatre rius de sang, un drap negre,
el vel dolorós de Crist, un cant de ràbia,
la falç dels segadors i un crit de llibertat.
Catalunya vetlla un somni revolucionari,
un cant llibertari a la utopia,
una esperança de justícia,
Catalunya és un cant al vent,
n’és la quimera de lluitadors i poetes.
Catalunya són mil anys d’història,
gent d’ací, gent d’enllà, del nord
i del sud. Il•lusions escampades
a dalt de la carena i arran del mar.
Les arrels del poble són fruits d’altres pobles
que vingueren en so de pau o en so de guerra,
allau d’immigrants...
Catalunya és un bocí del planeta terra,
quatre barres de foc al vent,
una bandera negre al cor.
Catalunya sóc jo, i ets tu, i els avantpassats,
i els que ens sobreviuran i els que vindran
del nord i del sud. I tots junts som una terra de pas,
un destí que fa amb nosaltres la vida amb el vent
barrejat amb l’aigua, el foc, la fe, l’amor...,
tot plegat per anar obrint camí...

Ferran Aisa-Pàmpols
(poema publicat a Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos difíciles, Amargord, Madrid, 2014)

EL FAR (Catalunya, núm.174, juliol de 2015

JESÚS LIZANO, POETA Y FILÒSOF DE L’ACRÀCIA

FERRAN AISA






El passat 27 de maig moria a la seva ciutat el poeta, filòsof i pensador anarquista Jesús Lizano (Barcelona, 1931), a l’edat de 84 anys. Lizano. Des de la seva poesia, des de la seva soledat, des de la seva aventura..., ha deixat escrita una monumental obra convertida en l’illa utòpica de LIZANIA. Des del misticisme llibertari, des del comunisme poètic, des de la comprensió y des de la poesia ha realitzat el seu viatge a l’Acràcia: “En la Acracia, / todos, todos seremos compañeros.” El poeta ha anat teixint i
confeccionant amb els seus versos y amb las seves proses filosòfiques una gran obra literària del pensament humà. Darrerament recollides en l’edició realitzada per la Fundació Anselmo Lorenzo (Madrid, 2014), en dos volums de 767 i 710 pàgines respectivament, amb el títol de Lizania. Aventura poética y libertaria, 2001-2013. Aquesta gegantesca obra es continuació de tota la saga firmada amb el nom de Lizanote de la Mancha a les edicions de Lizania de l’editorial “El Ciervo”, o la més recent de Virus Editorial “El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia.” En aquests llibres suren els seus versos més coneguts: Lizano de Berceo, Balada del soldado desconocido, La columna poética, Lamento àcrata, A la mierda, ¡En el Coven Garden, Canción del Popocatepelt, La soledad, Poemo, El prisionero del tiempo, Las personas curvas, El lizanismo, Caballitos, Mamiferos... Però Jesús Lizano es un pensador llibertari que, amb la seva veu eixordadora, alça el seu clam messiànic: “Mi mundo no es de este reino”, i convida a tothom a viure el comunisme real dels éssers humans al convertir-nos tots en companys d’una única causa: la humanitat. La utopia viu al nostre horitzó, però també viu amb nosaltres mentre som al camí en direcció cap l’horitzó. María Luisa Berneri, ho explica: “Les utopies moltes vegades han estat plans d’organització social rígida i mecànica, estructures mortes concebudes per polítics, economistes i moralistes; però també han estat el palpitant somni dels poetes.” No hi ha dubte la poesia és un viatge utòpic, doncs l’art poètic està marcat per l’essència del significat que té la utopia, un no lloc, la realització de l'impossible. Rafael Argullol, escrigué: “El poeta vacil•la davant el suposadament realitzat, la seva obra. Encara que en cas de que aquest hagi aconseguit als seus ulls un alt grau de perfecció sap que és un fruit que falla, dolorosament incomplert i, fins i tot, inacceptable. El poeta Jesús Lizano ha desenvolupat un pensament llibertari basat en la idea del món real poètic com oposició al món real polític. La seva visió és completament utòpica, Lizano considera que el món real polític és el que perpetua la situació social de dominants i dominats, a canvi, el poeta, propugna la idea d’una societat comunista poètica, que permetria a l’ésser humà la conquesta de la Innocència. Lizano, amb els seus raonaments filosòfics, proclama el retorn a l’estat natural. El fragment final del seu poema La conquista de la inocencia, és fonamental per comprendre la seva filosofia i el seu misticisme llibertari: “Y porque pienso qué es un hombre / si deja de ser niño, / que se equivocan las escuelas / que intentan hacernos hombres / prometiéndonos falsos paraísos, / que la anarquía sólo será posible, / cuando todos fueramos niños / cuando todos partamos / a la conquista de la inocencia, / que escribo este poema / porque resulta que soy un niño... Un altre aspecte original del poeta és la reivindicació que fa de l’espècie humana: “Y convencernos que caminamos como especie, que no es “la sociedad”, sino la especie la que nos une porque, como es fácil observar, no se puede hablar sino de “sociedades” y si de especies, es decir, de lo natural. Y es que resulta que somos la misma especie y tenemos los mismos problemas esenciales y todas esas fronteras, divisiones y diferencias impuestas por el dominio que nos enfrentan y dividen dejarían de hacerlo una vez viviéramos lo que somos realmente. Sólo así veremos de dónde venimos y a dónde vamos, si es que antes no nos autodestruimos a causa de esta estructura al parecer irremediable, y en donde estamos. Claro que el comunismo es el máximo ideal de lo humano. Pero el poético, el que vislumbra ese cambio de estructura, el que ve la posibilidad de la coordinación de nuestra complejidad, plenitud sólo imaginable cuando hay libertad de pensar y sentir para vernos únicos y compañeros. Todos. (...) Al sufrir este mundo real político del que no salimos me pregunto si para esto salimos del mundo real salvaje.” Jesús Lizano ha continuat manifestant-se favorable a construir un camí que refaci els vells ponts de l’acràcia i ho ha fet tant amb els seus versos com en el seu pensament, el febrer de 2011 enviava, sota el títol “Compañeros”, un nou missatge: <<El próximo día 23 cumpliré en que cumpliré 80 años quiero ofrecer mi última lectura de poemas a la vez que presentar el que ha de ser el último libro de LIZANIA del que estoy preparando edición. Teniendo en cuenta no sólo mi edad sino también mi delicado estado de salud me ha parecido esta fecha la indicada para recordar su primer verso: “He descubierto tierra”, en 1945, y de cómo al final de esta aventura poética que me vive puedo senyalar que aquella tierra era la Acracia y recordar como se han ido fusionando en ella lo poético y lo libertario y de cómo esta fusión es la que me hace tener fe en lo humano, más allá de nuestras luces y de nuestras sombras, acercándome cada día más a lo natural, a lo que somos realmente, superando la actual estructura dominantes-dominados, con un sin fin de ideas enloquecidas y enloquecedoras por encima de nuestras vidas. “Mi patria es el mundo, mi familia la humanidad” es un pensamiento libertario que significó junto a otras reflexiones y experiencias, el que haya podido escribir ese “manifiesto anarquista” que me ha publicado la FAL, viendo cómo salir del pozo político en que nos vemos sumergidors para vernos todos los seres humanos compañeros con los mismos problemas esenciales, con un mismo denominador común, nuestra especie humana, más allá del sin fin de numeradores que nos dividen y enfrentan...” Entr els escrits filosòfics poètics de Lizano destaca Camino de comprensión on desenvolupa el seu pensament racional, irracional i utòpic sobre la lluita per el poder, una de les claus per entendre la divisió de la societat entre dominants i dominats: “El raciocinismo –escriu- originario de la prepotencia del dominio y el irracionalismo de la sumisión.” Jesús Lizano ha legat a la humanitat una gran obra literària filla de la poesia i del pensament àcrata, una obra dedicada al mamífers que han oblidat que ho són i es creuen que són bisbes, lampistes, diputats, policies, cantautors, alcaldes, oficinistes, aparelladors, actrius, putes, lesbianes, demòcrates, comunistes, marquesos, soldats, camperols, italians, anglesos, catalans: “¿Catalanes / Yo veo mamiferos.”

Ferran Aisa-Pampols (Catalunya, núm. 174, juliol de 2015)